Un bon amic m’ha deixat, com a lectura d’estiu, el volum del professor Adolfo Sotelo Vázquez sobre les relacions literàries entre Catalunya i Espanya en el període que va del desastre colonial del 98 fins als anys seixanta. És un treball minuciós de biblioteca i arxiu, molt poc narratiu, molt documental. Ara, és realment interessant. Fixeu-vos que ara estic en els primers capítols, abans que quallés l’impuls regenerador del catalanisme incipient i d’un entusiasta Joan Maragall, moviment que considera que Espanya està “morta” i que cal que la governi la perifèria, ells mateixos. Diguem que el regeneracionisme català és la distància que va de la depressió unamuniana a l’esclat vital del modernisme, dos móns mal coeixistint sota el mateix Estat.

Però el llibre no comença per aquí, comença abans. La correspondència entre Pérez Galdós i Narcís Oller. Plena d’elogis, però Galdós insisteix un cop i un altre cop que Oller ha d’escriure en espanyol, perquè altrament queda tancat en la seva cleda provinciana, i ho diu tot i reconèixer que la llengua (per un escriptor) és una cosa íntima i instransferible. No se li acut a Galdós pensar a traduir Oller, que seria tan fàcil, no: dóna lliçons. Tenint una llengua tan universal com el castellà…!, es queixa. I en un moment donat, amb un altre interlocutor, diu el que realment pensa: que darrera de la tossuderia lingüística hi ha separatisme polític, perquè “la diferencia de idioma separa más que una cordillera”. Vet aquí la síntesi de la llei Wert, un segle abans.

Vull dir amb això que Libres & Iguales, més iguals que no pas lliures, no inventa res: insisteix amb una Espanya caducada, una Espanya supremacista que considera que té raó i que tots ens hem de plegar al model central. De la mateixa manera que els federalistes tampoc escoltaran als catalans: escoltaran al PSOE i el PSOE, com diu en Sánchez i rebla Miquel Iceta, ja sap què és el que hem de votar els catalans. I sobretot sap què és el que no hem de votar mai. Sabeu què? Marxem!