El concepte big four (en català, “les quatre grans”) s’empra en l’argot de la premsa econòmica per referir-se a les quatre firmes més importants del sector de l'auditoria i la consultoria. Són les britàniques PricewaterhouseCoopers (PwC) i Ernst & Young, la nordamericana Deloitte i l’holandesa KPMG. Què tenen en comú totes quatre? Doncs bàsicament tres coses: en primer lloc, ofereixen tota mena de serveis d’assessorament comptable, fiscal o financer a altres empreses o administracions públiques. En segon lloc, guanyen molts diners: PwC va facturar el 2011 29.200 milions de dòlars, Deloitte 28.800 milions, KPMG 23.000 i Ernst & Young, 22.900. I, en tercer lloc, en què la delegació catalana de les quatre ha fitxat en els últims tres anys un exalt càrrec de Convergència i Unió. Així doncs, les big four catalanes compten amb quatre big four de CiU: David Madí (Deloitte), Joaquim Triadú (PwC), Lluís Recoder (KPMG) i Pilar Fernández Bozal (Ernst & Young).

A Catalunya, des que CiU va assolir el Govern l’any 2010, les consultories estan vivint un moment daurat pel que fa a la contractació amb l’administració: entre d’altres encàrrecs, han assumit de forma tàcita el el disseny de tota la política de retallades derivada de les anomenades polítiques “d’austeritat”. I a ningú se li escapa que en una empresa d'aquest ram és de vital importància comptar amb col·laboradors que coneguin al detall el sector públic i disposin d'una bona cartera de contactes. En aquest sentit, el cas més destacable és el de Deloitte: durant els anys 2011 i 2012 el govern català ha adjudicat onze contractes a aquesta firma amb un valor global de 41 milions d’euros, segons es desprèn de les dades del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya que va recollir l’Anuari Mèdia.cat en aquest reportatge. David Madí va fitxar per Deloitte a finals de 2010, i des de llavors l’auditora ha triplicat la seva facturació del Govern de la Generalitat respecte els dos últims anys del govern tripartit. Persona de màxima confiança d’Artur Mas, Madí fou secretari general de Comunicació en el darrer govern de Jordi Pujol i actualment és vicepresident sènior del grup Applus+, càrrec que compagina amb el de president del consell assessor d'Endesa a Catalunya.

La resta de firmes auditores no es queden enrera. PwC, que entre entre d’altres encàrrecs ha assumit una auditoria de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals valorada en 225.000 euros, va fitxar l’any 2011 a Joaquim Triadú, exconseller de Presidència de Jordi Pujol. Triadú va ser nomenat soci responsable del sector públic del bufet de PwC a Barcelona. KPMG i Ernst & Young s’han posat les piles i aquest 2013 també han anunciat la incorporació de dos exconsellers. KPMG va anunciar el passat mes de març el fitxatge estel·lar de Lluís Recoder, exconseller de Territori del primer govern Mas a qui alguns situaven en l’òrbita successòria del president. Mentre aquest dia no arribi –si és que ha d’arribar- Recoder s’encarrega d’assessorar les empreses en matèria de medi ambient i internacionaltizació. Ernst & Young va fer públic el passat mes de juny el fitxatge de l’exconselleria de justícia del primer govern d’Artur Mas, Pilar Fernández Bozal. Encara és d’hora per valorar el resultat d’aquests fitxatges, però caldrà estar atents a la seva evolució durant els pròxims mesos: segur que ens esperen –ja m'entendran- grans tardes de futbol.

Que un exconseller de la Generalitat faci carrera en l’empresa privada no és cap delicte, sempre i quan es compleixi fil per randa tot allò que dicta la llei en matèria d’incomptabilitats. Al mateix temps, és possible que sigui tan sols una casualitat el fet que les delegacions catalanes d'aquestes grans firmes hagin incorporat alts càrrecs de CiU “a la reserva”. Tot i això, és contradictori que la Generalitat, que disposa de serveis d’auditoria propis, hagi decidit externalitzar-los malgrat trobar-se en una situació financera crítica amb l’argument que així els informes tindran més credibilitat. Si el nivell és el del document de PwC sobre l'ERO de TV3 –que, entre d'altres perles, recomana tancar la corresponsalia del País Basc perquè ETA ja no registra activitat armada o carregar-se l'exitós programa de documentals Sense Ficció- ja podem plegar. Tot plegat és una estampa que fa lleig i, al mateix temps, incrementa en un moment molt inoportú els dubtes de la ciutadania sobre l'honestedat dels timoners de la “transició nacional”. Potser el destí de la nau no acabi sent Itaca sinó algun casino de Montecarlo.