Que Espanya té damunt la taula una enorme crisi constitucional està fora de discussió. Si fos un país normal, els grans partits ja estarien en converses per obrir el meló de la reforma de la Constitució per resoldre, com a mínim, les dues grans ferides obertes de la democràcia espanyola: Catalunya per un costat, i la separació de poders, per l’altre. Dos temes diferents en origen, però que s’han acabat entrellaçant i amenacen de provocar el col·lapse de les institucions.
 
La qüestió catalana és clarament de naturalesa constitucional. Un territori nacional històric, que representa el 16% de la població i el 19% del PIB d’Espanya, viu des de fa 12 anys sotmès a una llei orgànica (l’Estatut) que no ha estat votat per la ciutadania i, a més, reclama des de quatre majories absolutes parlamentàries consecutives (2012, 2015, 2017 i 2021) la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
 
També és sistèmic, òbviament, el conflicte sobre la renovació dels òrgans del poder judicial i del TC. La Constitució obliga els dos nens grans del pati a repartir-se el temps de possessió de la pilota, però fa temps que un (PP) s’ha quedat la pilota per a ell i es nega a compartir-la. Com que els redactors de la constitució no van preveure aquest comportament inaudit, i com que el nen que ha trencat les regles del joc no s’avé a raons i actua amb mala fe evident, l’altre nen (PSOE) se n’ha afartat i ara mira de recuperar la pilota a qualsevol preu, probablement saltant-se el reglament també.
 
Aquesta setmana les dues crisis han col·lidit en el Congrés perquè una maniobra dubtosa del govern socialista les ha ajuntat en una mateixa votació, la reforma del Codi Penal, provocant d’aquesta manera una situació explosiva que pot tenir rèpliques més greus els pròxims dies depenent de quina decisió acabi prenent el ple del Constitucional. La intromissió del poder judicial controlat per la dreta en el legislatiu, practicada ja abans a Catalunya sense rubor, està a punt de saltar al tauler estatal. Boomerang.
 
La democràcia espanyola té mala peça al teler. En un país europeu normal, cap dels dos conflictes hauria arribat al punt on han arribat aquí. La política hauria trobat abans els mecanismes per resoldre’ls a través de la negociació i l’acord. No és el cas espanyol. Amb l’agreujant que la solució racional arribats a aquest punt –reforma constitucional– tampoc no sembla possible, perquè no és raonable pensar que els mateixos actors que han portat les coses fins a aquest extrem tindran el sentit d’estat i generositat que requereix un procés constituent.
 
I Catalunya, on queda en aquest vesper cada cop més enverinat? La fase actual del conflicte, protagonitzada per la taula de diàleg i el procés de desjudicialització, ha fracturat el bloc del 155 i ha retornat al primer pla la qüestió del referèndum, encara que sigui per negar-lo. És la primera vegada des de la sentència del Suprem contra els líders del procés que l’independentisme li marca l’agenda a la política espanyola.
 
La proposta d’ERC de pacte de claredat i la sorprenent aposta dels republicans pel model Montenegro (exigència del 55% de Sí per fer efectiva la independència) ha caigut com una bomba a Madrid en un moment molt delicat: d’una banda, el PSOE ha reaccionat amb gran nerviosisme en comprovar que la reforma del Codi Penal no serà suficient per tancar la carpeta catalana; de l’altra, PP i VOX creuen que la derogació de la sedició i el moviment ‘moderat’ d’ERC sobre el referèndum confirma l’existència d’una negociació oculta “entre Sánchez y Junqueras” sobre la sobirania nacional.
 
Respectats juristes i analistes polítics de la capital d’Espanya han subratllat aquests dies que la situació és inèdita i molt greu. L’estat espanyol s’encamina cap a una crisi institucional sense precedents des del cop d’estat de 1981, amb Catalunya al bell mig del problema. Curiosament –o no–, ha estat l’estratègia d’ERC, qualificada de “rendició” pels seus rivals dins de l’independentisme, la que ha conduït a aquest punt. Els camins de la política són sinuosos.