Arran de l’eliminació de la selecció espanyola del mundial de Brasil, no han faltat veus que, des de l’independentisme més o menys abrandat, s’han alegrat públicament del mal paper realitzat per “la Roja”. El tòpic ens diu que els partidaris de la independència haurien de fruir amb les derrotes de la selecció espanyola i animar bojament qualsevol equip que hi jugui en contra. Tanmateix, és possible que durant els últims anys tot això estigui canviant. Es pot ser independentista o estar a favor de la consulta i a l’hora sentir-se espanyol? Un cop d’ull a les dades del Centre d’Estudis d’Opinió de 2013 permet constatar que l’independentisme català “pur” comença a ser cosa del passat.

La independència és, certament, una opció molt minoritària entre els catalans que se senten exclusivament espanyols: tan sols un 4,5% afirma que votaria “sí” en un referèndum i només un 16% d’aquests consideren que la millor forma de solucionar el conflicte polític actual entre Catalunya i Espanya és realitzar un referèndum. Tanmateix, un 42% afirma que n’acceptaria els resultats. Entre els qui tenen adscripcions nacionals mixtes hi ha més sorpreses. Tot i que tan sols un 10% dels ciutadans que se senten més espanyols que catalans està a favor de la independència, un 45% dóna suport a la consulta i un 77% afirma que n’acceptaria el resultat. Entre els que se senten tan catalans com espanyols, les xifres són encara més elevades: un 33% està a favor de la independència, un 56% dóna suport al referèndum i un 85% afirma que en respectaria els resultats.

Altres dades del CEO permeten constatar que no cal ser un català “pur” per mobilitzar-se a favor del dret a decidir. Una de les dades més sorprenents: la meitat dels catalans que se senten només espanyols afirmen que la defensa del dret a decidir l’ha impulsat o el podria impulsar a prendre part activament d’alguna acció de protesta. La xifra s’eleva fins al 64% entre aquells ciutadans que se senten més espanyols que catalans o tan espanyols com catalans. L’Assemblea Nacional Catalana és valorada positivament per un 10% dels ciutadans que se senten només espanyols, xifra que s’eleva al 20,4% en el cas qui se senten més espanyols que catalans o fins al 30% en el cas dels ciutadans amb identitat dual.

És normal que hi hagi independentistes que s’alegrin de les derrotes d’Espanya, més encara quan l’Estat posa tota mena de traves a que les seleccions catalanes puguin competir de forma oficial. De fet, ni que sigui per estalviar-se l’onada de fervor patriòtic i la profusió de banderes bicolors  que acompanyen els triomfs del combinat espanyol (inclosa simbologia de dubtós pedigrí democràtic) animar qualsevol altra selecció podria estar plenament justificat al marge del que opini cadascú sobre la independència. Tanmateix, caldria anar desterrant de l’imaginari col·lectiu l’estereotip de l’independentista de pedra picada de barretina i espardenya. Sembla ser que el nou país serà més mestís, pluricultural i complex del que alguns esperen. I sí: probablement, quan guanyi “la Roja” seguiran sonant petards a dojo.