El darrer capítol d’això que anomenem procés ha estat protagonitzat per la decisió dels comuns de no assistir a la reunió convocada pel president Puigdemont després de l’oficialització del no de Rajoy a pactar un referèndum. Segons el nou partit, la cimera es va plantejar des d’una lògica parlamentària i calia convocar novament un Pacte Nacional pel Referèndum que, per cert, tenia com a únic objectiu la via pactada.

Una setmana més tard, i tal com reclamaven els comuns, el Pacte Nacional pel No Referèndum s’ha reunit i ha decidit passar la pilota als partits, que al cap i a la fi són els qui dissenyaran el referèndum que el govern ha de convocar.

És evident que el referèndum només interessa els comuns en la mesura que pot precipitar unes eleccions -autonòmiques-, i és per això que Catalunya en Comú no es pot acabar convertint en l’excusa per no convocar-lo. Quan la portaveu dels comuns, Elisenda Alamany, diu que hi donaran suport si “interpel·la a grans majories”, en realitat està dient que només s’hi sumaran si no poden fer altra cosa. Perquè el referèndum podrà “interpel·lar grans majories” només si ells també s’hi sumen.

És clar que la implicació dels comuns és important per a que tingui èxit, però posar-hi el focus a 3 mesos de la celebració -a la qual el govern s’ha compromès- és una mica trampós. De la mateixa manera que no és gaire honest allargar la comèdia del no de Rajoy quan el govern ha insistit que el seu compromís amb el referèndum és inapel·lable. Més enllà de la data i la pregunta, que al cap i a la fi són només la floritura de tot plegat, garantir que les urnes seran al carrer exigeix moltes responsabilitats.

Que Catalunya en Comú vulgui o no vulgui participar en tots aquests preparatius és relativament important si el govern garanteix que el referèndum es farà i que tindrà conseqüències. A dia d’avui, gairebé un 70% dels electors anirien a votar en un referèndum no pactat. Res no pot servir d’excusa perquè el govern no se’n responsabilitzi fins al final.