Hi ha xifres que no són només xifres. Són punyals. I els 5.891 milions d’euros de benefici amb què CaixaBank tanca l’exercici 2025 poden ser percebuts com una obscenitat. No perquè una empresa guanyi diners —només faltaria— sinó perquè aquests guanys s’aixequen sobre un fonament corcat que el sistema prefereix no recordar: els diners públics que van salvar la banca quan s’ensorrava i que, encara avui, no han tornat a la societat com caldria.
Quan el sistema financer va fer fallida, no van ser els mercats qui el van rescatar, ni els consells d’administració, ni els accionistes. Va ser la ciutadania. A través de l’Estat, amb recursos públics, amb retallades, amb deute col·lectiu. En molts països europeus, aquell rescat va anar acompanyat de condicions estrictes: retorn efectiu de les ajudes, control públic i, sobretot, cessió d’actius per construir polítiques socials estructurals. Aquí, no. Aquí vam optar pel silenci còmplice i per la desmemòria.
El cas de l’habitatge és el més sagnant. Els bancs van quedar-se milers i milers de pisos procedents de desnonaments, fallides i actius tòxics. Aquell patrimoni, fruit d’un rescat pagat entre tots, podria haver estat la base d’un parc públic de lloguer potent, capaç d’amortir —si no evitar— la crisi d’accés a l’habitatge que avui ofega joves, famílies i treballadors. Però no va passar. Els pisos es van malvendre, es van traspassar a fons voltor o es van deixar degradar. Socialitzar pèrdues, privatitzar beneficis: el dogma de sempre.
Ara, mentre els lloguers són inassolibles i comprar un pis és una quimera per a la majoria, els bancs celebren resultats històrics. I ho fan sense haver retornat de manera clara i completa les ajudes rebudes, sense haver assumit cap responsabilitat real en la resolució del drama de l'habitatge, i sense que ningú els ho exigeixi amb prou contundència.
El problema no és només CaixaBank, és clar. És un model. Un model financer blindat políticament, incapaç d’entendre que l’estabilitat social també és un actiu. Un sistema que presumeix de solvència mentre contribueix activament a expulsar la gent dels barris i a convertir l’habitatge en un bé especulatiu més.
A Europa hi ha alternatives. Els bancs que han retornat les ajudes. Hi ha estats que han creat parcs públics de lloguer amb actius rescatats. Hi ha governs que han entès que els diners públics no són una almoina, sinó un contracte social. Aquí, en canvi, continuem aplaudint balanços mentre ignorem el cost humà.
Els beneficis rècord no són una bona notícia quan es construeixen sobre el fracàs col·lectiu. Són un recordatori incòmode que alguna cosa falla profundament. I mentre no es corregeixi, cada milió guanyat sense retorn social serà una nova prova que el sistema financer no ha après res. O pitjor encara: que ho ha après tot, i sap perfectament que no haurà de retre comptes.