És ja un lloc comú, suposo que pertot, la convicció que existeixen dues menes de policies, en un interrogatori o bé en una acció policial o repressiva. És allò que hom anomena el policia bo i el policia dolent. Tots dos són, en definitiva, policies, però procuren diferenciar-se entre ells pels mètodes, les formes i els procediments de relació amb els detinguts o sospitosos. El policia dolent acostuma a tenir un aspecte físic que ja paga amb la cara, un aire agressiu, unes formes rudes, un nivell cultural que no destaca per sobre del normal, procediments violents, paraules ofensives, un discurs insultant i cridaner, amb un to de superioritat moral que delata qui és creu posseïdor de la veritat, instal·lat en un fanatisme militant que li dona impunitat. En aquest cas, no són poques les ocasions en què la professió és una herència de nissaga: el pare, l’avi o l’oncle ja n’eren i, probablement, en són també alguns dels germans. El policia bo, ben al contrari, és en quasi tot, llevat de l’objectiu final, l’altra cara de la moneda. Acostuma a tenir un aspecte més agradable, un to amable, un tracte fins i tot cordial, parla pausadament, sense bramar, per inspirar-te confiança i tranquil·litat, empra un llenguatge distint del policia dolent del qual vol diferenciar-se en tot moment, sovint treu a la conversa elements que generin complicitat, es permet algun gest d’humanitat que contrasti amb la brutalitat de l’altre, amb el propòsit d’aconseguir de crear la sensació que sou, pràcticament, col·legues, tot mostrant-se fins i tot comprensiu amb alguna de les vostres posicions. La diferència entre un i altre és, doncs, de formes, no pas de fons. Pel que fa al fons pensen exactament el mateix. El seu objectiu és treure’t el màxim d’informació, fer-te dubtar de les teves conviccions, amb tota mena de subterfugis, i, si és possible, aconseguir que te’n desdiguis. Sé de què parlo, no pas perquè hagi llegit molt sobre el tema, sinó perquè els he viscuts tots dos, en el seu moment.

Traslladat a la política, no hi ha cap dubte que el govern de Rajoy era el policia dolent i el PP continua sent-ho. Vestits tots iguals, els homes per una banda i les dones per l’altra, no costa gens d’identificar-los tot d’una, amb un simple cop d’ull, perquè de seguida en reconeixes l’uniforme reglamentari, amb el pentinat corresponent. Molts d’ells tenen els antecedents familiars que els emparenten, directament, amb l’antic règim, malauradament menys antic del que voldríem. Fan servir un llenguatge que, només de badar boca, ja esdevé ofensiu, agressiu, desagradable, insultant i, quasi sempre, amenaçador. És aquell to fatxenda, de pinxo de barri, tan característic d’una certa tradició espanyola diguem-ne política. No són pocs els que menteixen, tergiversen, manipulen i no s’estan de donar ordres i d’emprar la força contra ciutadans indefensos i pacífics, quan actuen en contra dels seus interessos. Per a molts catalans, el govern Sánchez i el PSOE, no hi ha dubte que són el policia bo. Adopten unes formes distintes, més educades i amb un aire més de normalitat democràtica, potenciant la imatge d’un cert col·leguisme, en contrast amb el govern anterior. Aviat tindrem oportunitat de comprovar si l’opinió de tants catalans és encertada, o bé si es tracta d’un simple prejudici.