Amb l’anunci de la data i la pregunta del referèndum, l’altre dia l’ABC va decidir fer una comparació entre Escòcia i Catalunya per explicar per què els catalans mai podran celebrar una consulta com faran els escocesos. No cal dir que les seves raons eren totes basades en la Constitució i la gloriosa unió d’Espanya com les d’Alicia Sánchez Camacho l’altre dia a Catalunya Radio. A més, encara que la comparació a vegades sigui una bona eina per analitzar conflictes tampoc crec que sigui la única manera ni la més encertada. Sobretot quan es compara Escòcia amb Catalunya, ja que les seves històries i les seves realitats són diferents. No obstant això, és inevitable que es compari el procés d’independència escocès amb el català, i des que el govern del Regne Unit va pactar un referèndum amb Escòcia he sentit massa vegades aquestes dues frases; “Tant de bo en Rajoy fos un demòcrata com Cameron”; i  “Per què el sistema polític espanyol no pot ser democràtic com el britànic?”.

I em pregunto com és que el Regne Unit reconeix el dret a l’autodeterminació d’Escòcia (i també el de Gibraltar) mentre Espanya es nega a fer el mateix amb Catalunya? No vull comparar massa Espanya amb el Regne Unit, ja que, com ja he dit, han tingut diferents trajectòries històriques i les maneres en que van formar les respectives unions no tenen res a veure. Però, bàsicament tenim dos països europeus que formen part de la UE, de l’ONU i de l’OTAN, que mantenen les seves monarquies decadents i que, cadascuna en la seva època, va ser la principal potència mundial. Malgrat tot, hi ha un país que ha respectat els tractats internacionals i un dels drets democràtics més bàsics de tots els pobles del món mentre que l’altre ha decidit atacar frontalment aquests mateixos principis.

No escric aquest article per intentar demostrar que el Regne Unit és la bastió mundial de la democràcia. La realitat és que el meu país és dominat per una elit política formada, en la seva majoria, per aristòcrates educats a Oxford i Cambridge. Vinc d’un país classista que funciona en benefici de les grans fortunes i de les classes riques tradicionals que mantenen el famós sostre de vidre. D’un país imperialista que, junt amb els seus aliats occidentals, segueix dominant i explotant el món. Però, malgrat tot això Escòcia i el Regne Unit han pactat un referèndum i Escòcia és reconeguda per Westminster com una nació amb cultura i identitat pròpia. No tenim ni canals de televisió ni diaris ni polítics que comparin el nacionalisme escocès amb el nazisme o el terrorisme i, de fet, tenim reglaments estrictes que castigarien a qualsevol persona o entitat que parlés així. Entre Anglaterra i Escòcia existeix una rivalitat així com una gran història que compartim junts però hem deixat clar que el dret a decidir està per sobre dels sentiments nacionalistes i tradicionalistes.

I això és exactament el contrari del que ha passat a Espanya, on l’independentisme català ha estat atacat per una gran varietat de persones. A Espanya en general la Constitució i la unió semblen tenir més importància que els drets democràtics. Es repeteixen els mateixos arguments utilitzats per José Antonio Primo de Rivera i altres nacionalistes del passat que van portar Espanya a la ruïna al 1936. Es recorre als raonaments nacionalistes tradicionals que no només neguen l’existència de la Corona d’Aragó com a territori sobirà en el passat, sinó que neguen l’existència de Catalunya com a nació. I és palpable que ho fan per difamar i menysprear el moviment independentista, perquè també els agrada comparar el nacionalistes catalans amb el nazisme. Però algú pot explicar-me com pot haver-hi nacionalistes catalans si, segons ells, Catalunya no és una nació?!

Potser certs sectors de la nació espanyola actuen tan antidemocràticament perquè en aquest moviment independentista hi veuen que el vell enemic “rojo-separatista” dels seus avantpassats ha tornat. Potser veuen en aquest procés la pitjor amenaça a l’Espanya dels 3.000 anys d’Esperanza Aguirre. I estic segur que si haguessin seguit l’exemple del Regne Unit i del “demòcrata” Cameron el nostre independentisme no hauria arribat al punt de concretar una data i una pregunta. A parer meu, el nacionalisme espanyol ha estat un dels grans motors del procés separatista català mentre que al moviment escocès li ha faltat aquesta oposició nacionalista agressiva que propiciés el vot pel “sí”. Encara els haurem de donar les gràcies quan siguem independents!