La política catalana ha entrat en temps de maregassa, agitada com és la relació entre la Generalitat i la Moncloa –governs separats per un oceà tot i les reunions secretes entre presidents- i carregada com ve l'agenda de tribunals. El debat ja no és cosa només dels parlaments, el relat polític passa també pels tribunals. Fiscals i jutges sempre havien entomat els casos de corrupció, i ara també els toca assumir discussions vinculades al procés sobiranista, ja sigui al TSJC o al Suprem, encarregat aquests dies d'escrutar l'actuació de Francesc Homs. Avui toca el judici al 9-N i dimecres també s'encetarà el cas Palau, una causa instruïda amb parsimònia que, vuit anys després, coincidirà amb el moment àlgid del xoc entre Catalunya i Espanya.

El calendari judicial és capritxós. El saqueig del Palau de la Música –i el suposat pagament de comissions de Ferrovial a CDC- s'encavalcarà amb altres grans causes de corrupció. Aviat serà el torn de Pretòria i Adigsa -processos també d'envergadura-, i ja està en marxa el judici als ex-alts càrrecs de la Fundació Catalunya i Territori per estafa i finançament il·legal d'Unió, un lligam irregular amb el partit democristià que el fiscal veu "clar i palmari". L'aparició de Fèlix Millet i Jordi Montull a la Ciutat de la Justícia coincideix, a més a més, amb les últimes revelacions del cas 3%, que han posat a la picota les antigues sigles convergents i, fins i tot, han obligat Artur Mas a desmentir la seva implicació directa en el presumpte entramat de comissions il·legals. Amb els ex-tresorers Andreu Viloca i Daniel Osàcar assenyalats -comandaven les finances convergents per designació de Mas-, aquests dies són de desgast per a qui va liderar CDC i avui presideix el PDECat, contundent a l'hora d'acusar l'Estat d'optar pel joc brut d'ençà que ell i la seva formació van assumir la via de l'estat propi.

Té raó Mas quan exposa que no és casualitat que des de Madrid s'articulin moviments estranys contra dirigents sobiranistes -en síntesi, la famosa "operació Catalunya"-, però això no eximeix l'antiga CDC dels errors comesos, començant per una gestió tèrbola de les seves finances. El partit, que a partir de dimecres serà jutjat com a responsable civil a títol lucratiu en el cas Palau, hauria de poder explicar per què el seu ex-tresorer rebia notes d'empresaris que li detallaven si havien tingut "sort" a l'hora de presentar-se a concursos públics. L'assignació d'obres amb finançament públic pertoca a l'administració, no hauria de ser objecte de discussió als despatxos dels tresorers dels partits.

El judici del cas Palau té unes enormes dimensions polítiques, no només per aclarir el paper d'aconseguidor que interpretava Fèlix Millet -i amb qui es relacionava des de la talaia del Palau de la Música- sinó també per avaluar i castigar (si així es demostra) totes aquelles pràctiques que han de quedar arraconades de la política. Les investigacions que han transcendit del cas 3% alimenten els dubtes sobre l'actuació de la vella CDC i compliquen la vida a tots aquells dirigents del PDECat que han expressat repetidament la voluntat de fer net. Si el sobiranisme està decidit a articular un projecte de país que arrossegui l'aval de la majoria dels ciutadans, haurà de trencar amb aquelles pràctiques que en poden erosionar la credibilitat.