L’abdicació del rei Joan Carles I era un fet més aviat esperat. Tot i la importància de la notícia, no ha sorprès ningú que es produís. La pèrdua de facultats del rei es feia evident en els darrers discursos. I hem de suposar que l’edat i les nombroses operacions han acabat portant-lo cap a una certa impossibilitat física d’assumir el càrrec. No queda clar si el moment crític pel que passa la monarquia com a institució, arrel dels escàndols vinculats a la corrupció, hi tenen gaire a veure. Possiblement no tant com ens voldríem pensar.

En canvi, és més fàcil pensar que el relleu monàrquic té a veure amb l’envit que ha plantejat Catalunya amb la proposta de votar per decidir el seu futur polític. La casualitat històrica fa que el 2014 coincideixi amb el Tricentenari en què un altre Felip de Borbó va prendre als catalans les lleis i constitucions pròpies, sotmetent-los a un règim d’ocupació i d’anul·lació de la pròpia identitat del qual encara en patim les conseqüències.

Però quina influència pot tenir en l’independentisme majoritari aquest canvi de monarca? Els sectors independentistes i republicans s’han apressat a convocar manifestacions de rebuig a la monarquia i a reclamar el dret a decidir sobre la fórmula constitucional del cap d’Estat a Espanya. Cal pensar, però, que la legitimitat de la monarquia passa per hores baixes i Felip VI voldrà jugar amb la seva popularitat (i la de la futura reina Letícia) per intentar reforçar la institució.

Als catalans ens convé entrar en una batalla en contra d’aquesta operació de relleu i canvi d’imatge? O bé ens convé plantejar la qüestió monàrquica amb prou distanciament perquè no contamini precisament el repte més gran que Catalunya s’ha plantejat des del període postfranquista? No oblidem que el que està en joc en tot aquest procés és la possibilitat de votar sobre la independència en una consulta. L’interlocutor tant pot ser el president del govern espanyol com el futur rei. I és ben clar que algun dels dos haurà de fer alguna cosa respecte de Catalunya. Potser és la via de legitimitat que necessita una monarquia al segle XXI? Potser. L’únic segur és que els elefants avui respiren una mica més tranquils.