Aquests dies, amb el pas a la segona volta de la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, la idea que “els extrems es toquen” ha ressorgit de nou en l’esfera pública. No es tracta de la primera vegada: amb cada augment electoral de l’extrema dreta a Europa –i ja en portem uns quants-, l’argument que l’extrema esquerra i l’extrema dreta s’alimenten d’una mateixa font agafa popularitat. Una afirmació que, de fet, no només s’utilitza en el debat ideològic. A casa nostra certs defensors de la tercera via acostumen a titllar d’“extremistes” tant als defensors del referèndum com als del rebuig incondicional del dret a decidir, posant en un mateix sac dos projectes polítics, sigui en la forma de fer o en l’objectiu. L’argument dels “extrems s’assemblen” s’acostuma a utilitzar en un doble sentit: Un primer es refereix als votants. S’afirma que els electors dels partits d’extrema dreta i els de les formacions d’extrema esquerra comparteixen característiques comunes (es diu, per exemple, que tots dos electorats són joves, obrers o amb nivell educatius baixos). El segon nivell de l’argument es focalitza en els dirigents. Així, els polítics d’un i altre bàndol compartirien radicalisme, retòrica incendiària o fins i tot tics de violència.

La tesi dels “extrems es toquen” és, de fet, la versió popular de la “tesi de la ferradura”, tal i com es coneix en sociologia o en ciència política ("horseshoe theory"). Com en una ferradura d’un cavall, els extrems ideològics estarien més a prop d’ells mateixos que del centre. Dit d’una altra manera, segons aquest argument, una persona d’extrema esquerra que vulgui canviar de vot, tindria més probabilitat de donar suport a un partit d’extrema esquerra que fer-ho per un partit moderat.

El problema d’aquesta teoria, però, és que té poc suport en el món real. L’evidència que tenim fins el moment ens indica que, en el marc de la Unió Europea, només hi ha un aspecte sobre el qual els dirigents d’extrema dreta i d’extrema esquerra tendeixen a coincidir: l’èmfasi en la culpabilització de la Unió Europea dels mals del país. Però fins i tot en aquest tema estan en desacord en què s’ha de fer amb l’estructura institucional. Així, mentre l’extrema dreta no vol saber res de cap institució supraestatal, bona part de l’extrema esquerra (amb excepcions, com podria ser el cas de la CUP a casa nostra) la vol aprofundir tot canviant-ne el model polític i, sobretot, el model econòmic de dalt a baix. Tampoc la idea que els votants d’un i altre extrem s’assemblen té massa suport empíric. En alguns casos poden tenir característiques similars, però això no significa que sistemàticament comparteixin uns mateixos trets socials o ideològics.

En aquest sentit, la popularització de la idea que els “extrems es toquen” acostuma a perjudicar a l’esquerra i als moviments de canvi per dos motius: en primer lloc, l’extrema dreta i l’extrema esquerra difereixen encara substancialment en el seu ús de la conspiració i de la promoció de la pseudociència. Grups d’extrema dreta populista d’arreu d’Europa han aprofitat, amb la connivència mediàtica en molts casos, per estendre teories falses, conspiracions i arguments pseudocientífics en benefici polític. A hores d’ara l’esquerra encara no ha caigut en aquest parany.

El segon component, i potser més important, es refereix als actors que es beneficien d’equiparar dues alternatives diferents. En general, la idea d’“els extrems s’assemblen” es popularitza per part d’actors que es reclamen equidistants dels extrems, però que en el fons es beneficien de l’status quo (els anomenats “centristes radicals”). La millor manera d’impugnar una alternativa de canvi no és presentant un model alternatiu, sinó considerar que es tracta d’una proposta radical i extremista, igual que la seva possible alternativa. I és que com que totes dues són considerades no desitjables, ja no es poden considerar ni com a elements de debat. L’status quo preval. Per exemple, quan s’assegura i s’insisteix des d’alguns sectors que la defensa del referèndum és una qüestió radical, similar a l’immobilisme, s’oblida que l’alternativa no és la reforma, atès que es tracta d’una opció a hores d’ara inviable, sinó precisament l’immobilisme mateix.

En definitiva, la defensa de l’equidistància no deixa de ser, sovint, una manera d’evitar mostrar un profund conservadorisme. Ja ens ho alertava George Orwell: “En última instància, la divisió real no es troba entre conservadors i revolucionaris, sinó entre autoritaris i defensors de la llibertat”.