Als cantautors d'esquerres sovint els descol·loca tenir fans de dretes, quan haurien d'estar molt contents perquè això vol dir que hi ha persones que no avaluen la seva obra a través de la simpatia política sinó d'una exigència artística. Hem arribat a un punt en què sembla extravagant haver de defensar que una proposta musical sigui compresa i valorada amb criteris musicals.

El culte a un cantautor perquè du a la butxaca el mateix carnet que tu és la darrera expressió de la tribu, allà on la consigna atropella la noció de talent. Naturalment que a un ciutadà de dretes li ha de poder agradar Lluís Llach i que algú d'esquerres s'ha de poder emocionar amb Julio Iglesias. Sí, això darrer potser és menys freqüent. Però no hem de perdre l'esperança que hi hagi qui, en algun lloc del món, s'acosti a un músic perquè li agrada la seva música. Potser estem ensopegant en la vella pedra del franquisme i la seva herència trinxeraire. Als Estats Units ningú no et diu fatxa perquè t'agradin els Beach Boys, que van actuar davant de Ronald Reagan.

Aquests dies m'he trobat repassant articles antics de la premsa espanyola sobre Maria del Mar Bonet, que no ha estat mai exactament una cantautora de protesta però sí una reconeguda ciutadana d'esquerres i catalanista, i m'ha sobtat trobar-me velles peces de l'ABC de to admiratiu i, en altres mitjans, paràgrafs fogosos d'un fan declarat com és Arcadi Espada. Algú pot pensar que són companys de viatge poc desitjables, quan, en realitat, no hi pot haver motiu de satisfacció més elevat per a la cantant mallorquina que observar que les seves arts són admirades per damunt de les trinxeres ideològiques, de les menudeses sectàries i d'aquests prejudicis que poden aconseguir que un país petit sigui encara més petit.

És fantàstic que entre els admiradors de Maria del Mar Bonet hi pugui haver orgullosos votants conservadors, o liberals, o anti-processistes, signe que la seva obra és gran de debò, que va més enllà dels nínxols de públic prefabricats i de les capelletes, i que el seu és un poder de seducció total. També està bé que un artista pugui tenir de tant en tant la sensació que algú s'escolta els seus discos, a banda de coincidir pel carrer al darrere d'alguna pancarta. Fa il·lusió. En la mateixa línia, mesos enrere hi va haver cert enrenou perquè el meu estimat amic Salvador Sostres es va manifestar admirador de les cançons de Nacho Vegas, cosa verídica i sincera, i van córrer per les xarxes tota mena d'estrambòtiques interpretacions, cap de les quals recalava en la idea més essencial: que al Salvador li agrada el món poètic, les estructures harmòniques, les melodies, la veu, en fi, tot allò que constitueixen les composicions de Nacho Vegas. Tant costa d'entendre?

Que dinessin plegats, i que el dinar fos naturalment agradable, parlem de dues persones intel·ligents i sensibles, un fet que va transcendir perquè Nacho Vegas, i no pas el Salvador, en va parlar públicament, devia fer que a alguns els explotés el cap. És el problema dels sectarismes i de les poques ganes d'intentar interpretar la realitat, que poden tenir com a estació final una gran detonació que ens acabi esquitxant a tots.