Pocs imaginaven que després de les eleccions imposades pel 155 el 21-D de 2017, els catalans i catalanes haguéssim de tornar a votar en plena pandèmia, en unes altres eleccions forçades des de la irresponsabilitat. Millor dit, per una triple irresponsabilitat.

La primera, la del president Torra. Negant-se a pactar una data electoral amb les altres forces independentistes, va deixar-la en mans dels tribunals espanyols. La segona, la del PSC, que per evitar que s'esbravés més el caduc "efecte Illa", es va negar a acordar un ajornament amb la resta de partits polítics malgrat els preocupants indicadors sanitaris. La tercera i última, la del TSJC, emparant les tesis dels socialistes per culminar l'operació d'estat projectada per afeblir l'independentisme parlamentari durant la legislatura vinent.

El conjunt de l'independentisme ha d'assumir que les eleccions del 14-F són tant o més importants que les del 21-D. En primer lloc perquè aquesta vegada també només ens serveix la majoria absoluta: menys de 68 escons independentistes es traduirien en una presidència espanyolista. A més, si els vots independentistes no superessin el 50%, la carpeta catalana podria quedar tancada durant una bona temporada a les principals cancelleries europees. Però aquest 50 % tampoc no seria suficient si la participació fos excessivament baixa. Per tot això, els independentistes -votin l'opció que votin- s'han de mobilitzar més que mai per tornar a omplir les urnes tal com vam fer l'1-O i el 21-D.

D'altra banda, les darreres enquestes apunten un frec a frec entre ERC i PSC, just per davant de Junts. Aquest escenari no és el més òptim perquè recorda massa al de la Diputació de Barcelona, on els postconvergents van preferir donar la presidència a Núria Marín, avui imputada per corrupció. Tot i que més difícil, malauradament no és del tot descartable que també hi hagi una entesa sociovergent al Parlament. Perquè qui no ha tingut escrúpols en lliurar al PSC la tercera institució del país, tampoc els podria tenir per cedir-los la primera.

D'altra banda, Dolors Sabater, candidata de la CUP, ja ha avisat que podria no investir presidenta Laura Borràs mentre seguís investigada i, previsiblement, potser tampoc ho faria amb el número 3, Joan Canadell, un perfil massa escorat a la dreta.

O sigui que ara mateix, Pere Aragonès és el candidat més ben preparat i posicionat per liderar un govern de via àmplia que, amb generositat i respecte cap a totes les forces sobiranistes que hi estiguin representades, representi el 80 % de la societat catalana que vol una sortida negociada al conflicte polític. Una majoria social que també refusa la monarquia i la corrupció que podreix la vida política a l'estat espanyol.

Per tant, si es vol un veritable govern independentista i republicà, fort, estable, amb capacitat de sumar suports i complicitats, que gestioni bé la propera etapa de reconstrucció nacional, que enforteixi les institucions d'autogovern i prepari estructures d'estat, que barri el pas al PSC del 155, i mantingui ferma la lluita per l'amnistia, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, la prudència aconsella concentrar el vot en Esquerra Republicana.

Enguany es commemora el 90è aniversari de la fundació d'ERC i la seva gran victòria a les municipals de 1931, que van culminar amb la proclamació de la República Catalana i, posteriorment, la restauració de la Generalitat i la consecució del primer Estatut d'autonomia. La Catalunya d'avui és hereva d'aquella fita. La Catalunya del futur també serà hereva del múscul i la determinació que l'independentisme mostri el 14-F de 2021.