Els meus avis, nascuts als anys deu del segle passat, van tastar la República i van fer la guerra. La meva cosina i la meva tia, nascudes als anys cinquanta, es van rebel·lar contra la dictadura, van córrer davant dels grisos, tenen alguna detenció al currículum.

Entremig hi ha la generació dels meus pares. La dels nascuts als anys trenta o quaranta: durant la Guerra Civil o la immediata postguerra. La dels fills dels perdedors, que van créixer en un país trist, gris, aïllat del món. Una generació políticament anestesiada, que no es feia gaires preguntes perquè intuïa que obtindria el silenci per resposta.

A simple vista i amb excepcions –els pocs homes i les poquíssimes dones que sí que van estudiar a la universitat, que sí que es van ficar en política–, aquesta generació no sembla gaire heroica. En canvi, són els artífexs d'un miracle: van aconseguir que els seus fills, nascuts sobretot a la dècada dels seixanta, estudiéssim i prosperéssim.

Es van posar a treballar als 14 anys, o abans. Es van casar quan tocava i van tenir fills quan tocava. I van veure clar que nosaltres, els nens del baby boom, havíem de tenir allò que ells ni tan sols havien pogut somiar. Nosaltres aniríem a bones escoles, faríem una carrera, pujaríem a l'ascensor social.

Subscric literalment aquestes paraules del periodista Albert Om, entrevistat a Catorze: "La història de la generació dels meus pares és d'un èxit brutal: ens van donar a nosaltres el que ells no havien pogut tenir. Els meus pares no van poder estudiar, a casa no hi havia llibres. El meu germà i jo sí que vam poder estudiar, i això ho haurem d'agrair sempre als nostres pares".

Van ser els més damnificats pels quaranta anys de franquisme, perquè el van patir des de la infantesa. No en parlem gaire, perquè tenen una biografia amb poca èpica. Potser ja és l'hora de reconèixer els sacrificis i la feinada que van fer. Potser ja és l'hora de donar-vos les gràcies, pares. Us ho devem tot.