El passat 4 de juliol el Parlament de Catalunya aprovà, per unanimitat, la llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.

Vaig emocionar-me, vaig sentir orgull i agraïment a tots els grups parlamentaris per fer arribar, finalment, a bon port, aquesta reparació històrica. Reparació política i social. Reparació i pacte intergeneracional. Ha cicatritzat ferides encara obertes. Tots som hereus d'aquell temps. I fills, nets i besnets ens reconeixem en els pares, avis i besavis.

Ha posat en valor la institució parlamentària i, de nou, ha estat Catalunya que ha tancat una etapa, després de tant anys, de transició amb el passat. M'ha generat esperança. Si els grups parlamentaris, de la CUP al PP, tant diversos a Catalunya, i, en un moment tan decisiu, han arribat a aquest acord, tot és possible. La política és sentit de la responsabilitat al servei de les persones, per donar el marc als grans temes de fons. Reconeixement de la democràcia per capacitar, posar-se d'acord, des de visions diferents, en benefici del bé comú. Resposta a tanta lluita i donar resposta a la Comissió de la Dignitat.

Com moltes altres persones, vaig tenir la sensació de poder finalment honorar als meus familiars, especialment, en el meu cas, el besavi, el meu avi i indirectament a la meva àvia. De poder acabar la interpretació de la meva família, com la majoria de les de Catalunya, encara que fos tants anys més tard.

Des de la sentència inicial de pena de mort d'aquest 1939, 78 anys més tard. Després de 40 anys de democràcia, del retorn del president Tarradelles. Vaig entendre el silenci, la resignació, la por, la capacitat individual i familiar de reconciliació d'ells en un poble petit, Sant Gregori (Gironès) amb els que varen acusar-los d'estar en el bàndol republicà.

Llegir el nom de Josep Ros i Joan Fàbrega junt amb amics d'ells m'ha fet seguir el cordó umbilical de la meva gent. També he reconegut entre els noms els companys de presó i he pogut entendre els lligams durant la vida que varen teixir. El dolor i les causes justes varen fer vincles sòlids. Com el Dr. Gonçal Roch, pediatre gironí, amb el que compartien cel·la, avi del productor de reconeixement internacional Edmon Roch.

El meu besavi i el meu avi formen part de les 78.331 persones que, entre 1936-1980, van estar sotmesos a procediments judicials militars sumaríssims. Ells dos per haver sigut alcaldes en els darrers anys de la República abans de la Guerra Civil. Homes de pau. El meu besavi, empresari forestal, dedicant-se a comprar i vendre fusta. El meu avi paleta, de família humil nascut a Santa Pau (Garrotxa) casat amb la meva àvia, que portava la fonda del poble i ajudava al negoci forestal. Resistents, treballadors, ajudaven moltes persones de Girona ciutat a tenir aliments durant la Guerra i durant la retirada des de la Fonda del poble i del Mas Ros. I no varen voler marxar a l'exili com tanta gent, i ací va començar aquest exili interior íntim que durà tants anys. Ni tant sols varen voler reclamar res a l'Estat ja en democràcia. Preferien oblidar en l’anonimat.

Condemnats i empresonats el meu besavi i avi ja el 1939. Condemna de reclusió  perpetua pel besavi i pena mort per l'avi. La meva àvia va moure cel i terra per intentar l'indult. Les penes varen ser canviades per 12 anys de presó i finalment aviat varen poder sortir. Però a casa la meva àvia imposà el silenci fins a la seva mort, l'any 2000. El patiment havia sigut tant, a punt de testar les execucions, l'exili com tants membres de la família o amics a França, Mèxic o Argentina.

Sempre present la seva pròpia presó per defensar el seu pare i marit, la incautació de la fonda del poble per part dels nacionals, la necessària convivència amb els delators, el sentir els afusellaments a prop...

Aquesta és la meva història però és una història qualsevol compartida per tantes famílies a Catalunya. Nascudes ací o a fora. Més d'un 30% procedents d'Andalusia, València, Múrcia, Extremadura, Galícia, França,..

Recordo que, amb la innocència de l'adolescent, vaig fer un treball de batxillerat entorn al silenci autoimposat a les famílies durant el llarg franquisme. Era l'any 1972. La meva àvia va gairebé negar-se a parlar del tema i va recomanar-me que mai estigués en política. De fet, va viure molt malament, que jo, la seva neta, una metgessa vocacional fes política, primer local i després, nacional.

Vaig intentar tornar a parlar del tema durant la democràcia i de nou, ells, la família, deien que en aquest país no havíem fet el tancament de la transició ni la necessària reparació i reconciliació, ni reconeixent que la Guerra Civil va comportar per part de tots comportaments irracionals.

I ara, gràcies a la política, en majúscules, i un treball magnífic de l'Arxiu Nacional de Catalunya podem a través dels documents jurídics dels procediments incoats refer la història i la nostra dignitat com a poble. Des de la Guerra Civil (1936-1939), i durant el Període Blau (1939-1945), l'Autarquia Econòmica (1946-1952), el Nacionalcatolicisme (1953-1958), el Desenvolupisme (1959-1965), l'Aperturisme (1965-1969), el Franquisme Tardà (1970-1975) i la Transició (1976-1980). Des del president Companys (afusellat el 15 Octubre del 1940) fins a Puig Antic (Mort el 2 març del 1974). Més de vuitanta mil condemnes judicials i més de quatre mil executats.

Catalunya també està obrint les fosses comunes per donar dignitat  i repòs a les persones, de tot dos bàndols, i a les seves famílies.

Hi ha qui pensa que no convé remenar el passat. Jo al contrari; amb cura, amb humilitat, sense odi, considero que la reparació és prèvia a la reconciliació real. Tot tenim un passat i cal elaborar-ho, no per quedar-nos allà sinó per interpretar millor el present i sobretot el futur.

I per això, el que ha fet la sobirania del Parlament m'ha omplert d'esperança. Nosaltres, els fills, nets o besnets d'aquelles persones se’ns reclama alçada de mires, en un moment extraordinàriament molt millor que llavors. Encara entre somnis de dia i nit trobo la solució: que els partits amb representació a Catalunya facin a l'Estat la proposta de triar en un referèndum entre la Catalunya estat independent i la Catalunya estat en una Espanya composta dins una Unió Europea on les persones, les ciutats i les regions han de tenir el més grans protagonismes.

Si diputats i diputades heu fet un pas en la Llei de Reparació jurídica dels judicis sumaríssims també podeu fer una proposta, des de Catalunya, que doni la solució a Espanya. Igual que en el Congrés de Diputats no s'ha pogut fer la reconstrucció històrica per a la reconciliació, potser només, de moment, Catalunya, té la proposta a l'abast.

Si vosaltres diputats i diputades, en nom de la sobirania popular, heu reparat el passat de la memòria, el que ara hi ha en joc també té que veure en allò i sobretot en la reparació del futur.