S’ha d’admetre que el Partido Popular té recursos il·limitats per sorprendre’ns. El dia que el seu líder no confon Harvard amb Aravaca, posen Dolors Montserrat de portaveu parlamentària. Però li pot passar fins i tot al millor equilibrista que, intentant la cabriola més imaginativa, resulta que no té el dia i acaba fotent-se de lloros.

L’última dels populars ha estat compartir al seu compte de twitter un vídeo en què un pare i un nen simulen escriure una carta als Reis de la qual s’infereix que el seu regal desitjat seria la mort de Pedro Sánchez. A aquestes altures, em nego a agafar-me-la amb paper de fumar: no crec que aquest intent d’acudit lamentable sigui delicte -o no ho hauria de ser-, ni que el seu grotesc autor hagi d’acabar davant d’un jutge. Però passa que un humorista que es moca amb la bandera d’Espanya és cridat immediatament a declarar, i un raper és condemnat a presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona arran d’una sèrie de tuits i cançons de contingut violent, mentre que el community manager popular, en el pitjor dels casos, perdrà la feina pel seu discutible sentit de l’humor. Vaja, que jo estaria d’acord amb una aplicació poc rigorosa de la llei mordassa sempre que aquest criteri fos igual per a tothom.

Mirant-ho amb distància, el que em sembla més preocupant del vídeo és que la persona encarregada de mobilitzar vots -o captar-ne de nous- a les xarxes socials pensi que aquest humor o aquest missatge pot fer gràcia i atraure la seva potencial parròquia. A mi, més que un delicte d’odi, em sona a prendre’ls per descerebrats.

I encara més surrealista que l’acudit fallit de la carta als Reis és que Pablo Casado aprofités les accions reivindicatives que els grups independentistes van organitzar al voltant de la cavalcada televisada de Vilanova i la Geltrú per acusar-los d’adoctrinar els nens. Justament el dia que el seu partit va fer viral el desig del joveníssim Adolfo. Si el seu discurs no fos tan perillós, Casado em semblaria un dels millors còmics del moment, i aquest títol no li discutiria pas ningú.

Tot plegat és tan esperpèntic que només hi trobo un raonament: com que no és possible que el Partido Popular no s’adonés abans de penjar el vídeo -i, posteriorment, esborrar-lo- el que estava suggerint, se m’acut que buscaven una cortina de fum. Segurament els convé més que perdem unes hores donant voltes a l’acudit i a les conseqüències que hauria -o no- de tenir que no pas intentant explicar-nos com el PP pot donar cobertura a Vox en la seva intenció de reformular la llei de violència de gènere.

S’entén que són moviments desesperats d’un partit que no fa gaire era hegemònic i que ara es veu avançat per la dreta en el seu espai polític. Però una cosa és un acudit que no fa gràcia i una altra les estratègies polítiques que fan fàstic.