Fa quinze dies dedicava l'article a disseccionar alguns dels marcs conceptuals falsos que llasten l'independentisme; que s'imposen per insuficient debat estratègic i que, com a conseqüència, fan del conjunt un àmbit perdedor a curt termini. Però en el camp de l'espanyolisme abunden també diversos relats que no tenen cap fonament objectiu, però que la força dels aparells de l'Estat, la seva hegemonia ideològica, acaben imposant com a guanyadors, per ara.

Ara que s'està en plenes negociacions per a la constitució de la Mesa del Congrés i, després, per a la investidura, s'estan venent com a concessions als independentistes allò que serien drets. Per exemple, centrem-nos en les llengües. L'article 3 de la Constitució diu: "1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a fer-la servir. 2. Les altres llengües espanyoles són també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de respecte i protecció especial". O sigui, ningú té l'obligació de parlar el castellà, sí de conèixer-lo. Les altres llengües espanyoles són oficials però s'està impedint sistemàticament l'exercici d'aquesta oficialitat plena i, en canvi, només es vincula espanyol amb castellà. I, finalment, l'apartat d'especial respecte i protecció no s'ha desplegat mai; està verge des de fa 45 anys. Així que, posar com a condició al PSOE que compleixi allò que no va complir d'oficialitzar el català a Europa i ara al Congrés de Diputats, només hauria de ser una condició serrell d'una llei de llengües que blindés de veritat totes les llengües no castellanes en el camp de la comunicació, l'educació, la cultura i les relacions amb l'administració. Aquesta proposta hauria de ser defensada pel conjunt de forces sobiranistes i pels diputats de Sumar que representen a territoris amb llengua pròpia.

Un altre relat pervers és el que qualifica de privilegi allò que seria de justícia i equitat. El cas del finançament autonòmic és el més escandalós. Només fa falta que catalans, balears i valencians denunciïn l'injust dèficit fiscal i en proposin la seva fi perquè la tribu de barons autonòmics amb superàvit fiscal surtin a parlar de privilegis. I recordem un cop més què diu la Constitució, article 31: "Tothom contribuirà al sosteniment de la despesa pública d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas tindrà una finalitat confiscatòria. 2. La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la seva programació i execució respondran als criteris d'eficiència i economia." El primer apartat ja falla, en general, quan els oligopolis i les multinacionals s'escapen amb tributacions per sota la mitjana. Però si analitzem com es produeixen territorialment les inversions de l'Estat, totalment condicionades per prejudicis jacobins i mai pel criteri d'eficiència, arribarem a la conclusió que els territoris més exportadors i amb més aportació al PIB de l'Estat, estan sotmesos a una recaptació confiscatòria, i per tant anticonstitucional.

Un altre mantra de l'espanyolisme és el de la imposició que exerceixen les administracions i els ciutadans en l'exercici dels seus drets lingüístics i amb la voluntat d'equilibrar finalment l'absolut domini del castellà en tots els àmbits. Parlen d'imposició per encobrir la que veritablement es fa des d'una posició supremacista d'institucions estatals i ciutadans espanyolistes i autoritaris. Per altra part, s'emboliquen amb la bandera del constitucionalisme polítiques que són clarament xovinistes; es blanquegen neofalangistes com els de Vox que volen acabar amb capítols sencers de la Constitució, entre ells el de les autonomies i les llengües cooficials. Però, el marc Constitucional és l'argument màgic que serveix per expulsar del consens constituent del 1978 a les forces democràtiques no castellanes, interpretant-lo restrictivament, com ho ha fet sistemàticament un Tribunal Constitucional cada cop més retrògrad, i, en canvi, no desplegant-ne els aspectes més socials i plurinacionals.

Reiteradament, l'espanyolisme presenta com una nosa les diferències nacionals al si de l'Estat i treballa incansablement per la seva liquidació, amb mesures econòmiques, culturals, migratòries. I, per tant, somia que podrà prescindir de l'expressió política diferencial que s'escapa al model estatalista dels grans partits del règim; però quan es desperta, el dinosaure continua allà mateix. Els més abrandats espanyolistes pretenen provocar modificacions de la llei electoral que impedeixin la representació a partits territorials, per tal que bascos i catalans no puguin determinar la governabilitat de l'Estat. I ho diuen els exponents més radicals que opinen que Catalunya i Euskal Herria són espanyolíssimes i, per tant, els seus ciutadans tan espanyols en drets a governar com els del barri de Salamanca.

L'altra gran mentida de la democràcia espanyola ha estat la que sense violència es pot parlar de tot. En el cas basc fa 10 anys que ETA es va dissoldre i han de tirar d'hemeroteca per anar recordant els orígens polítics dels qui ara reclamen la independència a través del vot. En el cas català, pulcrament pacífic, policies, jutges i polítics han hagut d'inventar-se episodis suposadament violents; molt menys que una vaga de taxistes, quan ho han estat.

Finalment, i m'aturo aquí, els líders dels grans partits del règim han presumit d'estadistes mentre han protegit la corrupta dinastia borbònica i s'han deixat portar o han atiat les opcions més autoritàries i guerra civilistes al si dels aparells de l'Estat. Són uns ineptes per la incapacitat d'abordar seriosament un canvi en el model territorial de l'Estat que superi el degradat marc autonòmic que ells mateixos han propiciat; i que no serveix, com a mínim, als territoris amb més personalitat.

En l'actual cruïlla, Iván Redondo i diversos catedràtics de dret constitucional, des d'un espanyolisme intel·ligent, proposen posar a zero el comptador amb l'amnistia i tornar a obrir la negociació política del model territorial per a una segona transició, aquest cop reeixida, amb dret a decidir inclòs. Mentrestant en les comissions bilaterals caldria abordar sense la pràctica del trilerisme: el deute d'inversions, el dèficit fiscal, el control de les conques hidrogràfiques, les llengües, etc. La Moncloa i Waterloo estan disposats a obrir aquest camí? O pactaran anar a eleccions, només mirant les noves enquestes que vaticinen una major concentració de vot útil a Sánchez i una victòria pírrica de Junts sobre ERC amb un miserable total de 10 o 11 diputats per ambdós?