L'any 2012 els considerats independentistes "de tota la vida" veien astorats com la seva reivindicació esdevenia majoritària. Observaven aquella la flamarada que es va produir al llarg de la primavera i estiu del 2012 i que va explosionar per la Diada del mateix any. Gent que mai havia sigut independentista feia cua per comprar estelades i llençar-se al carrer.

Però creien que era massa bonic per ser veritat i que allò podria apagar-se. El principal neguit dels independentistes de tota la vida era pensar que allò era un miratge. I que molts dels nous independentistes ho deixarien de ser quan l'estat espanyol adonant-se de la magnitud de la revolta, fes una oferta atractiva a Catalunya per quedar-se a Espanya.

Tot feia pensar que el govern espanyol en un moment o altra prendria l'ofensiva, analitzaria les causes del descontentament i oferiria a Catalunya una alternativa generosa que no es podria rebutjar. Una oferta, bé en el camp de les inversions econòmiques, o bé en l'àmbit del reconeixement nacional que deixaria sense raons tot l'argumentari independentista basat en bona part en el maltracte material i simbòlic de l'estat.

Què faran els nous independentistes davant l'oferta de concert econòmic o de reconeixement de Catalunya com a nació?, pensaven. Si els motius que els havien conduït a l'independentisme desapareixien, aleshores deixarien de ser independentistes?
Però els vells independentistes no han hagut de patir gaire, ja que l'oferta ni hi és ni se l'espera. Cap gest, cap oferta, cap mostra de comprensió dels greuges de Catalunya. Segons el diagnòstic oficial del govern espanyol, que coincideix amb el del sector majoritari del PSOE, el problema que té Catalunya no són els greuges rebuts sinó la pròpia existència de l'independentisme. Per ells, l'independentisme no és la conseqüència de cap causa, és un fet dolent per si mateix. En tot cas, la culpa del creixement de l'independentisme seria... dels independentistes per ser-ho. I punt. El mateix Pedro Sánchez, en plena campanya electoral va arribar a dir que el problema de Catalunya era la convivència, i que aquesta era causada pels independentistes.

Davant de tanta comprensió, el que sorprèn més no és tant si Espanya ofereix una via de sortida al referèndum sinó que en cap cas ha estat capaç d'omplir de contingut un possible "no" a la independència com sí que ho va fer el govern britànic amb el referèndum escocès. Dir "n o" a la independència vol dir simplement "sí" a l'status quo.

Entretant l'independentista de tota la vida se n'adona que no només hi ha cap oferta a la vista, sinó que llegeix per internet una editorial del diari El País que compara Gabriel Rufián amb Le Pen i Donald Trump. No és un article d'opinió d'un periodista, sinó l'editorial del diari de referència de l'esquerra espanyola. El vell independentista veu com l'ofensiva político-judicial desfermada per terra, mar i aire contra les institucions. Observa com tant el PP, C's i PSOE voten a favor del suplicatori per jutjar al diputat Francesc Homs per posar les urnes. I se n'adona que la desconnexió mental és imparable també per la banda espanyola. I aleshores, ho té clar: la independència ja és del tot irreversible.