Tothom, o gairebé tothom és Charlie aquests dies. Perquè tothom o gairebé tothom entén, en aquesta part del món més o menys civilitzat, que cal defensar la llibertat. No només la llibertat d’expressió. La llibertat en genèric. Quan els periodistes i les publicacions es resignen a no ironitzar contra la intransigència per por, la llibertat s’acaba. Per això aquests dies cal ser Charlie. O almenys una mica Charlie. Ser-ho del tot demana un risc que molts pocs volen assumir. Un risc que ha costat la vida a l’editor, el director i els dibuixants de Charlie Hebdo.

Un risc que, en diferents graus, ací també van assumir uns altres Charlies. Els nostres Charlies. Convé recordar-los i convé tenir present quin és el preu que la premsa satírica ha pagat per la llibertat i què passarà el dia que renunciï del tot a pagar-lo.

El primer precedent va ser un dels màxims exponents de la premsa satírica del segle XX. ¡Cu-Cut!, situada en l’àmbit de la Lliga de Francesc Cambó, es va definir sempre en vida per un humor no gaire àcid però sí esmolat contra Lerroux, els representants de l’Estat a Catalunya i els polítics dels partits dinàstics. També contra els militars, sempre alterats per la ironia del setmanari. El 23 de novembre de 1905 un acudit de Junceda va fer de caramull i va provocar que centenars d’oficials destinats a la caserna del Bruc assaltessin les redaccions de Cu-Cut! i La Veu de Catalunya i els tallers on s’imprimien. Als crits de “Viva España” i “Viva el ejército español!” van destrossar-ne les instal·lacions. La dimissió del govern espanyol, la suspensió del setmanari, la Llei de jurisdiccions i la mateixa Solidaritat Catalana van ser les conseqüències de l’exercici necessari de la ironia.

Tres dècades més tard la víctima també va ser un altra publicació satírica. La guerra havia acabat amb la victòria del bàndol franquista i les autoritats de la Nueva España escampaven el terror. Contra tothom i també contra els periodistes i els editors que no havien col·laborat amb la sedició, els quals, paradoxalment, eren acusats de sediciosos. Una de les publicacions que durant la guerra més havia destacat en la sàtira contra militars i capellans va ser La Traca. Des de la proclamació de la República s’editava en castellà, després d’una llarguíssima etapa en català, i va arribar a imprimir mig milió d’exemplars que es distribuïen per tot l’Estat. Ningú no ha entès encara com l’editor de la revista, Vicent Carceller, no es va exiliar quan en va tenir l’oportunitat. Carceller i el dibuixant Modest Méndez van ser detinguts, torturats cruelment per no voler identificar un altre dibuixant de la publicació, Enric Pertegàs, i finalment afusellats a Paterna.

La tercera publicació d’humor que va patir la violència dels qui no en tenen va ser El Papus. Durant els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició aquest setmanari va alterar totes les escates del règim agonitzant i de l’extrema dreta, valga la redundància. El 20 de setembre de 1977 algú va lliurar un paquet al conserge de l’edifici on hi havia la redacció d’El Papus. Un paquet amb una bomba. L’artefacte va esclatar al replà, abans que José Peñalver pogués entrar a la redacció, i el va matar. Redactors i col·laboradors de la publicació, que en aquells moments estaven reunits preparant el número, se’n van salvar de miracle. Va reivindicar l’agressió la fantasmal Triple A, una de les marques blanques que feien servir els sectors ultres sovint amb la complicitat de les autoritats. Gairebé quaranta anys més tard el crim continua impune. La policia i els tribunals van entomar el cas de mala gana. El van fer etern. Encara ara esperem les explicacions que haurien d’aclarir qui va enviar la bomba i fins a quin punt comptava amb instigació oficial.

Són alguns dels nostres Charlies. Que no s’han acabat. D’una altra manera, molt més innòcua, fa molt poc que l’autoritat judicial va decidir segrestar un número d’El Jueves perquè a la portada ridiculitzava l’aleshores príncep d’Espanya. Una part de la redacció ha deixat la revista perquè l’actual editor no està disposat a arriscar segons què contra segons qui. Segons quines “injúries” encara són al codi penal. La llibertat sempre està en entredit. I sí, tots hem de ser Charlies. Necessàriament. Perquè ha costat molt fer-la valdre. I perquè sempre està qüestionada.