Te’n vas a Polònia neguitós. La vesprada abans tu mateix has advertit als companys de La Veu que acabes de veure al 3/24 que hi ha hagut un atemptat islamista a Barcelona. Se’t gela la sang a les venes. Durant el curs quasi cada dia travesses unes quantes vegades a peu just per aquella part de La Rambla on aquell mala bèstia ha passat a tota velocitat amb la seua furgoneta per a escometre els desprevinguts vianants. Fins a tretze persones han estat assassinades en el mateix moment. A la matinada hi ha hagut un altre atropellament i un tiroteig entre un escamot gihadista i efectius dels Mossos en el Passeig Marítim de Cambrils. Els quatre terroristes han estat abatuts. L’incident s’ha saldat amb sis veïns ferits, un de greu.
Tothom es temia que tard o d’hora acabaria passant. De fet, d’avisos no n’han faltat, de temptatives que, sortosament, han estat totes avortades. Fa temps que vius amb aquesta tensió. La posada en escena del gihadisme, tots aquells vídeos que corren per les xarxes de degollaments, de persones cremades vives o ofegades dins de gàbies per a animals o bé estimbades com ninots desarticulats des dels terrats d’altíssims edificis de ciutats polsoses, l’has viscuda com un malson. Has quedat tan impressionat que després de la nit del metrallament del Bataclan i dels clients de les terrasses de bars del centre de París, ara fa dos anys, evites tant com pots dur a passejar el xiquet pel Born.
El cert es que l’atemptat és un colp molt dur per a la ciutat i només fa que empitjorar un ambient polític molt enrarit, cada vegada més tens. Amb tota probabilitat a la tardor es votarà un referèndum d’independència a Catalunya, i és evident que l’Estat mirarà d’impedir-ho de totes totes. No ho tindrà fàcil perquè centenars de milers de catalans estan molt determinats a tirar pel dret. Ja veurem, doncs, quin grau de repressió és el que aplica el Gobierno manat per una dreta d’un nacionalisme exacerbat, franquista, gangrenada per la corrupció. Fet i fotut, Madrid s’assembla més a Moscou que no pas a Londres i ningú no confia que s’avindrà a parlar. Alguns pensen que a l’última no passarà res. Es votarà i punt. Són els mateixos que pensen que Europa vigila. La realitat, però, és que Catalunya, com sempre, està sola.
Arribes a pensar que amb tot el que acaba de passar no està bé que te’n vages de viatge. Potser hauries de quedar-te a la ciutat i vetllar aquelles víctimes que ara són les teues. Què és el més correcte? Anar-se’n acceptant amb resignació aquell drama o bé quedar-se mantenint aquella mateixa inútil actitud?. Què pots fer tu davant d’una tempesta com la de la fanatització d’una part del món a causa de les catàstrofes ocasionades pel teu Occident criminal? Del cert que res o, si més no, ben poca cosa. El fanatisme s’obre pas a colp de matxet en un planeta governat per idiotes que amb cada decisió que prenen fan més ampla la fossa on s’ha d’acabar podrint la nostra merdosa espècie.
Arribeu a Cracòvia de nit i un luxós taxi us porta des de l’aeroport Joan Pau II fins a un hotel que no serà on finalment us quedareu. L’agència ha tingut un problema i us trasllada fins a un apartament en un edifici de moltíssimes plantes del carrer Kijowska amb Kamierza Wielkiego que està a poques parades de tramvia del centre històric. Al rebedor penja un enorme cartell de Daniel Craig, amb aquell aire seu de soldat soviètic. Des de la cuina s’accedeix a una terrasseta protegida dels coloms per una xarxa des d’on s’albiren, no massa llunyanes, les torres de la Basílica de Santa Maria que s’aixeca majestuosa en un costat de la Plaça del Mercat. Mentalment, secretament, esbosses el primer vers d’un poema d’un llibre que mai no saps quan acabaràs: El cel de la nit de Cracòvia balla sobre una mar de gel violeta...
L’endemà i els dos dies següents descobreixes la ciutat, els seus monuments, els seus racons, el districte de Podgórze on es troben els vestigis del gueto jueu i la fàbrica d’Oscar Schindler. Una vesprada aneu al camp principal d’Auschwitz i al d’Auschwitz-Bikernau. Per tota la ciutat es contracten tours. N’heu agafat un que ix de la bellíssima plaça d’Szczepanski. Durant la visita als dos camps et cal suportar els comentaris irritants d’una turista castellana que no deixa de queixar-se perquè tothom s’adreça en anglès a l’hora de donar instruccions per a la visita. A més, ho fa buscant amb la seua mirada encesa l’assentiment d’aquells a qui considera patriotes seus i, per tant, còmplices de la seua estúpida visió del món. Déu meu, estem a Auschwitz i no és capaç de capir el que aquest indret significa per a la humanitat!
El camp d’extermini, sobretot el de Bikernau, m’impacta però no de la manera que esperava. Aquell enorme cementeri és un formiguer de turistes que es passegen amunt i avall fent fotografies amb l’entusiasme de qui es troba en un safari. Encara que ho semble, no és fàcil imaginar-se els combois de trens arribant al camp, el procés de selecció, les cues de deportats -xiquets, dones, ancians- camí de les càmeres de gas. Un pedagog prestigiós, Jean-Françoise Forget, recorda com Primo Levi en tornar per primera vegada al camp principal el 1965 assegurava no haver-se sentit impressionat. Escriu Levi que el camp era poc reconeixible, que només mostrava lamentables despulles: cabells, ulleres, pintes, sabates, nines. Bikernau, però, on l’escriptor italià mai no va estar durant el seu temps de deportat, li provocava un sentiment de “violenta angoixa”.
La professora de literatura alemanya en la Universitat de Califòrnia i supervivent de la Xoà, Ruth Klüger, citada també per Forges, va escriure sobre Auschwitz: Aquesta cultura de museu reposa sobre una superstició profunda, la idea que un atraparà els fantasmes precisament en els llocs on ells han deixat d’estar vius (...) Aqueixos vestigis renovats de terrors antics, ¿no ens indueixen al sentimentalisme, no ens allunyen de la realitat de l’objecte sobre el qual ells no han atret l’atenció més que en aparença, per a dur-nos a contemplar els nostres sentiments en un espill. Klüger mai no va tornar a aquell infern. Jo tampoc no vaig atrapar cap d’aquells fantasmes que tantes vegades he plorat, compadit en la seua desgràcia que és la de tots.
El meu fill es deixa captar per la càmera del meu telèfon mòbil. Posa sempre un rostre greu davant d’alguna de les barraques, d’una tanca de filferro, de la porta principal de Bikernau. Entendrà de veritat el que allà va passar? Ho entenem tots els que estem ara mateix aquesta vesprada gris voltant com idiotes, sense rumb, per aquell immens espai de tenebres?
Un matí de llum partim cap a Varsòvia en un tren antiquat. Viatgem en un compartiment amb seients de vellut blau que va ple com un ou. Durant les quasi tres hores que dura el trajecte les dues parelles de joves que ens acompanyen no baden boca. Arraulides, amb els ulls molt oberts, ens fiten furtivament de tant en tant, amb un punt d’estranyesa. A fora no hi ha molt a veure: alguns pobles a la vora de la via mig amagats entre el bosc, edificacions disperses...
Ens quedem en un apartament menut del carrer Bonifraterska amb Kowiktorska ubicat dins d’un bloc d’edificis atrotinats que s’agrupen al voltant d’un modest jardí interior. Estem a dues passes de l’Stare Miasto, la ciutat antiga reconstruïda fidelment després de la destrucció total de Varsòvia el 1944 per les tropes alemanyes. Per tot arreu es recorda al visitant que aquella és una ciutat del dolor. Un sap, també, que aquell és el solar sobre el qual arrela un poble amb una voluntat d’existir indestructible. Una ciutat de resurrecció. Un poble de llums i d’ombres hui mateix sota l’hegemonia d’una extrema dreta fastigosa.
Les coses no van bé a casa. Una mena de tristor pegallosa, permanent, sembla haver contaminat cada fet quotidià. No hi ha perspectives de res. No s’albira cap projecte de construcció. La nostra existència té l’aire d’un edifici que s’ha quedat a mitjan construir. Deu ser que el món tampoc no va bé. L’aranya voraç de la malastrugança sembla haver-nos atrapat als humans en la teranyina del nostre temps. No ajuda tampoc aquesta llum del cel d’un blau metàl·lic a pensar en l’esperança. És una llum freda que, això no obstant, il·lumina una bellesa immensa. A Varsòvia, per cert, els rostres bells, també són rostres durs.
Una vesprada seiem en els graons de la columna de Sant Segismund III a la plaça del Castell. Unes turistes joves i riques iranianes parteixen d’aquell mateix punt a visitar la ciutat a bord d’una calessa tirada per uns cavalls robustos i llargues crineres. Seran les esposes d’uns rics mercaders? Les d’uns diplomàtics? Travessen la plaça parelles de joves amants agafades de la mà en direcció al Vístula que potser es dirigeixen al parc Praski a la cerca i captura de la felicitat que tal volta dorm en un racó de l’hàbitat de l’os. També hi ha a la plaça una venedora de globus que quasi segur que algun moment s’envolarà cap a l’infinit. A la seua vora un jove escanyolit, rosset, nerviós, toca Chopin en un modern teclat electrònic. Gairebé ningú no se’l mira ni se l’escolta. Segur que a boqueta nit plegarà i se n’anirà al seu apartament minúscul en el barri de Praga a contar notes musicals i xarrupar uns fideus xinesos.
Varsòvia és un parèntesi en la meua vida, un de tants, un més. La vida està feta de parèntesis. Els meus somnis, afanys, records dels temps passats, resten congelats enmig d’aquest paisatge urbà, entre les escletxes d’edificis tornats a aixecar com miracle sobre muntanyes de cadàvers. Vull pensar que en els parèntesis poden esclatar brots d’esperança. No vull resignar-me a res. En el racó més aombrat de la meua ànima Stanislawa Nowicka canta Skrwawione serce mentre s’acomiada dissimuladament del passat.
El futur ara mateix només són uns núvols tatuats en la superfície de gel del gratacel Zlota un diumenge al matí en què les esglésies de Varsòvia estan totes plenes a rebentar de feligresos que resen amb una pietat com mai no havies vist. El futur és només això: la imatge d’uns núvols reptant lentament per la superfície esllavissadissa d’aquell edifici des del qual el dimoni es mira Europa amb un somrís sorneguer. Les coses no van bé i, a més, empitjoraran, però no vull renunciar a res. No he vingut a perdre.
Tothom es temia que tard o d’hora acabaria passant. De fet, d’avisos no n’han faltat, de temptatives que, sortosament, han estat totes avortades. Fa temps que vius amb aquesta tensió. La posada en escena del gihadisme, tots aquells vídeos que corren per les xarxes de degollaments, de persones cremades vives o ofegades dins de gàbies per a animals o bé estimbades com ninots desarticulats des dels terrats d’altíssims edificis de ciutats polsoses, l’has viscuda com un malson. Has quedat tan impressionat que després de la nit del metrallament del Bataclan i dels clients de les terrasses de bars del centre de París, ara fa dos anys, evites tant com pots dur a passejar el xiquet pel Born.
El cert es que l’atemptat és un colp molt dur per a la ciutat i només fa que empitjorar un ambient polític molt enrarit, cada vegada més tens. Amb tota probabilitat a la tardor es votarà un referèndum d’independència a Catalunya, i és evident que l’Estat mirarà d’impedir-ho de totes totes. No ho tindrà fàcil perquè centenars de milers de catalans estan molt determinats a tirar pel dret. Ja veurem, doncs, quin grau de repressió és el que aplica el Gobierno manat per una dreta d’un nacionalisme exacerbat, franquista, gangrenada per la corrupció. Fet i fotut, Madrid s’assembla més a Moscou que no pas a Londres i ningú no confia que s’avindrà a parlar. Alguns pensen que a l’última no passarà res. Es votarà i punt. Són els mateixos que pensen que Europa vigila. La realitat, però, és que Catalunya, com sempre, està sola.
Arribes a pensar que amb tot el que acaba de passar no està bé que te’n vages de viatge. Potser hauries de quedar-te a la ciutat i vetllar aquelles víctimes que ara són les teues. Què és el més correcte? Anar-se’n acceptant amb resignació aquell drama o bé quedar-se mantenint aquella mateixa inútil actitud?. Què pots fer tu davant d’una tempesta com la de la fanatització d’una part del món a causa de les catàstrofes ocasionades pel teu Occident criminal? Del cert que res o, si més no, ben poca cosa. El fanatisme s’obre pas a colp de matxet en un planeta governat per idiotes que amb cada decisió que prenen fan més ampla la fossa on s’ha d’acabar podrint la nostra merdosa espècie.
Arribeu a Cracòvia de nit i un luxós taxi us porta des de l’aeroport Joan Pau II fins a un hotel que no serà on finalment us quedareu. L’agència ha tingut un problema i us trasllada fins a un apartament en un edifici de moltíssimes plantes del carrer Kijowska amb Kamierza Wielkiego que està a poques parades de tramvia del centre històric. Al rebedor penja un enorme cartell de Daniel Craig, amb aquell aire seu de soldat soviètic. Des de la cuina s’accedeix a una terrasseta protegida dels coloms per una xarxa des d’on s’albiren, no massa llunyanes, les torres de la Basílica de Santa Maria que s’aixeca majestuosa en un costat de la Plaça del Mercat. Mentalment, secretament, esbosses el primer vers d’un poema d’un llibre que mai no saps quan acabaràs: El cel de la nit de Cracòvia balla sobre una mar de gel violeta...
L’endemà i els dos dies següents descobreixes la ciutat, els seus monuments, els seus racons, el districte de Podgórze on es troben els vestigis del gueto jueu i la fàbrica d’Oscar Schindler. Una vesprada aneu al camp principal d’Auschwitz i al d’Auschwitz-Bikernau. Per tota la ciutat es contracten tours. N’heu agafat un que ix de la bellíssima plaça d’Szczepanski. Durant la visita als dos camps et cal suportar els comentaris irritants d’una turista castellana que no deixa de queixar-se perquè tothom s’adreça en anglès a l’hora de donar instruccions per a la visita. A més, ho fa buscant amb la seua mirada encesa l’assentiment d’aquells a qui considera patriotes seus i, per tant, còmplices de la seua estúpida visió del món. Déu meu, estem a Auschwitz i no és capaç de capir el que aquest indret significa per a la humanitat!
El camp d’extermini, sobretot el de Bikernau, m’impacta però no de la manera que esperava. Aquell enorme cementeri és un formiguer de turistes que es passegen amunt i avall fent fotografies amb l’entusiasme de qui es troba en un safari. Encara que ho semble, no és fàcil imaginar-se els combois de trens arribant al camp, el procés de selecció, les cues de deportats -xiquets, dones, ancians- camí de les càmeres de gas. Un pedagog prestigiós, Jean-Françoise Forget, recorda com Primo Levi en tornar per primera vegada al camp principal el 1965 assegurava no haver-se sentit impressionat. Escriu Levi que el camp era poc reconeixible, que només mostrava lamentables despulles: cabells, ulleres, pintes, sabates, nines. Bikernau, però, on l’escriptor italià mai no va estar durant el seu temps de deportat, li provocava un sentiment de “violenta angoixa”.
La professora de literatura alemanya en la Universitat de Califòrnia i supervivent de la Xoà, Ruth Klüger, citada també per Forges, va escriure sobre Auschwitz: Aquesta cultura de museu reposa sobre una superstició profunda, la idea que un atraparà els fantasmes precisament en els llocs on ells han deixat d’estar vius (...) Aqueixos vestigis renovats de terrors antics, ¿no ens indueixen al sentimentalisme, no ens allunyen de la realitat de l’objecte sobre el qual ells no han atret l’atenció més que en aparença, per a dur-nos a contemplar els nostres sentiments en un espill. Klüger mai no va tornar a aquell infern. Jo tampoc no vaig atrapar cap d’aquells fantasmes que tantes vegades he plorat, compadit en la seua desgràcia que és la de tots.
El meu fill es deixa captar per la càmera del meu telèfon mòbil. Posa sempre un rostre greu davant d’alguna de les barraques, d’una tanca de filferro, de la porta principal de Bikernau. Entendrà de veritat el que allà va passar? Ho entenem tots els que estem ara mateix aquesta vesprada gris voltant com idiotes, sense rumb, per aquell immens espai de tenebres?
Un matí de llum partim cap a Varsòvia en un tren antiquat. Viatgem en un compartiment amb seients de vellut blau que va ple com un ou. Durant les quasi tres hores que dura el trajecte les dues parelles de joves que ens acompanyen no baden boca. Arraulides, amb els ulls molt oberts, ens fiten furtivament de tant en tant, amb un punt d’estranyesa. A fora no hi ha molt a veure: alguns pobles a la vora de la via mig amagats entre el bosc, edificacions disperses...
Ens quedem en un apartament menut del carrer Bonifraterska amb Kowiktorska ubicat dins d’un bloc d’edificis atrotinats que s’agrupen al voltant d’un modest jardí interior. Estem a dues passes de l’Stare Miasto, la ciutat antiga reconstruïda fidelment després de la destrucció total de Varsòvia el 1944 per les tropes alemanyes. Per tot arreu es recorda al visitant que aquella és una ciutat del dolor. Un sap, també, que aquell és el solar sobre el qual arrela un poble amb una voluntat d’existir indestructible. Una ciutat de resurrecció. Un poble de llums i d’ombres hui mateix sota l’hegemonia d’una extrema dreta fastigosa.
Les coses no van bé a casa. Una mena de tristor pegallosa, permanent, sembla haver contaminat cada fet quotidià. No hi ha perspectives de res. No s’albira cap projecte de construcció. La nostra existència té l’aire d’un edifici que s’ha quedat a mitjan construir. Deu ser que el món tampoc no va bé. L’aranya voraç de la malastrugança sembla haver-nos atrapat als humans en la teranyina del nostre temps. No ajuda tampoc aquesta llum del cel d’un blau metàl·lic a pensar en l’esperança. És una llum freda que, això no obstant, il·lumina una bellesa immensa. A Varsòvia, per cert, els rostres bells, també són rostres durs.
Una vesprada seiem en els graons de la columna de Sant Segismund III a la plaça del Castell. Unes turistes joves i riques iranianes parteixen d’aquell mateix punt a visitar la ciutat a bord d’una calessa tirada per uns cavalls robustos i llargues crineres. Seran les esposes d’uns rics mercaders? Les d’uns diplomàtics? Travessen la plaça parelles de joves amants agafades de la mà en direcció al Vístula que potser es dirigeixen al parc Praski a la cerca i captura de la felicitat que tal volta dorm en un racó de l’hàbitat de l’os. També hi ha a la plaça una venedora de globus que quasi segur que algun moment s’envolarà cap a l’infinit. A la seua vora un jove escanyolit, rosset, nerviós, toca Chopin en un modern teclat electrònic. Gairebé ningú no se’l mira ni se l’escolta. Segur que a boqueta nit plegarà i se n’anirà al seu apartament minúscul en el barri de Praga a contar notes musicals i xarrupar uns fideus xinesos.
Varsòvia és un parèntesi en la meua vida, un de tants, un més. La vida està feta de parèntesis. Els meus somnis, afanys, records dels temps passats, resten congelats enmig d’aquest paisatge urbà, entre les escletxes d’edificis tornats a aixecar com miracle sobre muntanyes de cadàvers. Vull pensar que en els parèntesis poden esclatar brots d’esperança. No vull resignar-me a res. En el racó més aombrat de la meua ànima Stanislawa Nowicka canta Skrwawione serce mentre s’acomiada dissimuladament del passat.
El futur ara mateix només són uns núvols tatuats en la superfície de gel del gratacel Zlota un diumenge al matí en què les esglésies de Varsòvia estan totes plenes a rebentar de feligresos que resen amb una pietat com mai no havies vist. El futur és només això: la imatge d’uns núvols reptant lentament per la superfície esllavissadissa d’aquell edifici des del qual el dimoni es mira Europa amb un somrís sorneguer. Les coses no van bé i, a més, empitjoraran, però no vull renunciar a res. No he vingut a perdre.