Tots els països tenen, a cada moment de la seva història, el sistema de partits que correspon a la seva època i del qual es desprenen les majories parlamentàries i de govern corresponents. Durant les primeres dècades del segle XX, la força política referencial del catalanisme va ser la Lliga Regionalista, fins a les acaballes de la monarquia espanyola. Amb l’adveniment de la República, l’hegemonia civil es traslladà a ERC i, durant la dictadura  franquista posterior, fou el PSUC qui en liderà l’oposició, no en solitari, òbviament, però sí a distància considerable del FNC, el MSC o UDC i, més endavant, del PSAN i altres forces d’esquerres. El retorn de la democràcia va comportar un canvi important en el sistema de partits, de manera que sigles noves van alçar-se com a referència, al voltant de les quals ha girat, primordialment, la vida política al llarg d’aquests 36 anys de democràcia espanyola, després d’una etapa idèntica de 36 anys estrictes de dictadura espanyola. CiU i PSC, fins ara els dos partits icona del centredreta i el centreesquerra, respectivament, pateixen ja tots els símptomes d’un final d’etapa.

Quins seran, però, els partits referencials de la Catalunya independent? Tindrem, exactament, el mateix sistema de forces polítiques que ara coneixem, amb les hegemonies corresponents? Crec que no. És evident que un país nacionalment no normalitzat (sense estat) no disposa dels mateixos instruments políticoelectorals que un país nacionalment normalitzat (amb estat). L’anomalia institucional comporta una certa duplicació de sigles, en la mesura que, bo i compartint uns mateixos postulats socioeconòmics i un programa democràtic similar, l’actitud diferent davant la solució que cal donar al conflicte nacional és prou significativa com per generar sigles distintes. La qüestió nacional no resolta, doncs, és sempre un factor de multiplicació de sigles. Una simple mirada a la composició actual del Parlament de Catalunya, amb quatre grups parlamentaris que es reclamen d’esquerres, és suficient per arribar a la conclusió que potser tenim massa esquerres per a tan poc país i això que em refereixo només al Principat...

En una situació de normalitat nacional, la pròpia condició nacional es viu amb normalitat i, doncs, ja no constitueix l’eix vertebrador i emblemàtic de cada formació. Però, quan aquesta no es produeix, el fet nacional adquireix una importància extraordinària ja que afecta la identitat cultural, els sentiments les emocions i els referents simbòlics bàsics, de manera que pot esdevenir el primer factor en la decisió electoral final, per damunt del factor socioeconòmic o bé democràtic. Es pot donar el cas  –i es dóna ben sovint-   que persones partidàries d’un determinat model de societat i d’uns valors morals concrets acabin donant el seu vot a formacions ben distintes dels seus postulats, precisament per la coincidència que poden tenir amb certes sigles en el tema nacional, el qual prioritzen per damunt d’altres consideracions, mentre el conflicte resta obert. Això explica, per exemple, que gent conservadora, en segons quins comicis, pugui votar PSC, perquè creu que aquest partit preservarà i no qüestionarà la seva espanyolitat originària. A l’inrevés, certs sectors populars d’alguns barris i ciutats, d’origen no català, han votat sovint CiU com a expressió de la seva voluntat d’integració i incorporació activa al país. I no es poca la gent d’esquerres que sovint ha votat també la federació nacionalista, des de la convicció que aquestes sigles representaven una imatge nacional inequívocament catalana, fàcilment identificable com a tal, la qual reforçava el perfil diferenciat de sigles, nacional, en el mapa electoral espanyol, semblantment a la funció del PNB al País Basc.

Durant molts anys, però, Catalunya semblava estar partida pel mig: o eres nacionalista (CiU) o eres d’esquerres (PSC) i no apareixia com a compatible ser catalanista i progressista alhora. Si optaves per una cosa havies de renunciar a l’altra. Si optaves pel catalanisme, a l’instant havies d’arrenglerar-te també amb posicions conservadores i si ho feies per l’esquerra, llavors havies de ser immune al país i convertir-te en una mena de progre cosmopolita i apàtrida. L’esquerda interior era fortíssima: la Catalunya rural i enfront la urbana, la Generalitat i davant els ajuntaments grans i la Diputació de Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, Catalunya Ràdio i COMRàdio, TV3 i BTV i així anar fent... Però a les eleccions del 2003, ERC va canviar la tendència per articular un nou espai que era nacional i d’esquerres alhora, sense renunciar a cap de les seves dues potes: l’esquerra nacional, desacomplexadament. I així va continuar sent en les diverses eleccions posteriors, amb l’excepció coneguda del 2010 i les darreres municipals. Ara s’acaba, doncs, una etapa i en comença una altra. I ja s’albiren canvis profunds al si de la nostra societat. Com s’expressaran en el futur? Quins reagrupaments lògics aniran produint-se? Com se simplificarà el sistema de partits? Amb la independència, algú tindrà la temptació de fer partits ètnics espanyols de caire populista?  De tot això en parlarem la setmana vinent...