Durant molts anys, això de votar s'assemblava una mica a ser d'un equip de futbol: aquests són els meus i els seguiré a les verdes i a les madures. Un cop superada, potser, una etapa de tempteig o dispersió jovenívola, tendíem a identificar-nos amb unes sigles determinades i a lligar el nostre destí a la seva sort. Però aquesta manera de funcionar sembla ara rematadament pròpia del segle XX, i només hem de mirar els resultats no ja de les eleccions de dijous sinó els de les comtesses electorals dels darrers anys.
Perquè, vejam, en un període de temps no gaire llarg hem viscut victòries electorals d'Esquerra (les europees del 2014), d'En Comú Podem (les espanyoles del 2015 i 2016), de CiU (les municipals del 2015) i Junts pel Sí (nacionals del 2015) i, ara, patapam, de Ciutadans. Hem tingut de tot. Els "comuns" van guanyar les municipals a Barcelona però ara, el 21-D, han quedat cinquens (i baixant) a la mateixa capital on governa Ada Colau, mentre que els xicots de Ciutadans han passat en cinc anys de sisena força a primera, amb un èxit cridaner a l'antic cinturó roig metropolità, cosa que, per cert, ens convida a començar-los a mirar no diré necessàriament amb simpatia però sí amb menys prejudicis, fent un esforç per entendre si més no perquè són on són, i perquè un de cada quatre dels nostres veïns els ha votat. Prometo que ho intentaré.
És cert que en aquestes eleccions no hi ha hagut gairebé transvasament de vot entre els dos grans blocs, però sí, i amb profunditat, en el seu interior: hem vist votants d'ERC veterans dipositant la papereta de Junts x Catalunya oblidant-se que estaven votant Convergència, tot sigui pel president legítim, de la mateixa manera que, en aquests darrers anys, molts convergents s'havien passat a ERC. I, amb els resultats a la mà, és evident que molts milers de simpatitzants del PP de tota la vida, que potser havien heretat l'hàbit de votar-los de pares i avis, han donat sobtadament el seu suport a Ciutadans. Cosa que ha convertit el PP en el partit més generós de Catalunya.
Hi ha, segur, moltes raons creuades per explicar aquests moviments, però de tot plegat em queda la sensació que la relació que mantenim amb els partits polítics està començant a ser menys emocional per ser més instrumental, o potser és que les emocions poden canviar d'objecte i de la mateixa manera que canvies de parella pots substituir unes sigles estimades per unes altres. Ja sigui perquè trobes que el teu partit de sempre ha canviat, o perquè la realitat s'ha mogut i el partit no, o perquè ets tu qui ara es mira les coses d'una altra manera.
Sigui com sigui, aquell vot estable, fidel, amb un lligam sentimental o mogut per la inèrcia, sembla haver entrat en crisi, no sabem si temporalment o per a sempre. Per això ho tenen tan difícil les empreses demoscòpiques i per això és tan incert predir cap on anem. No deixa de ser una mostra de progressisme, en un sentit literal: que hagis fet les coses d'una manera determinada no vol dir que les hagis de continuar fent així pels segles dels segles. Tot es mou, cap adhesió està garantida i tu pots canviar d'opinió, per damunt, si cal, del que havia sigut el partit de la teva vida. Ara n'hi pot haver més d'un.