Mireia Boya ha estripat el carnet de la CUP. Ho ha fet amb el regust de la decepció propi de qui esperava -en les seves pròpies paraules- una disculpa, una autocrítica i un apropament per part del partit. Fa tres anys, Boya va denunciar un cas d'assetjament per part d'un dirigent del partit i, amb el pas del temps, considera que s'ha acreditat fil per randa el que va posar en coneixement de l'organització anticapitalista. Dins del protocol de reparació intern, el denunciat va escriure una carta en què reconeixia els comportaments masclistes protagonitzats també envers altres militants de la CUP. El gest, considera l'exdiputada, és insuficient, perquè no ha anat acompanyat de més mesures. Boya, en la carta en què feia pública la decisió d'estripar el carnet, també recorda que part de la militància va ser escèptica sobre la seva denúncia, i lamenta que s'ha perdut una oportunitat per a ella "i per a totes les dones víctimes de violències masclistes". L'exdiputada no és una veu qualsevol: va formar part de la legislatura del referèndum i, un cop allunyada de la política, ha col·laborat en mitjans de comunicació.

El seu cas exemplifica fins a quin punt els partits no són organismes vàlids per denunciar, corregir i reparar comportaments que transcendeixen les sigles. No només les de la CUP -un partit que ha fet de l'alliçonament, sovint moral, un dels seus trets distintius-, sinó les de qualsevol formació que forma part de l'espectre polític. Les normes internes dels partits les escullen els partits -ja sigui la direcció o la militància-, però això no implica que siguin infal·libles. Que un dels protocols de reparació de cara a la víctima sigui que l'agressor escrigui una carta en què reconegui els fets -més enllà de remetre a l'etapa escolar i a les disputes de pupitre entre dos alumnes que es fan la guitza- pot tenir sentit de cara a la víctima, però mai pot ser suficient. Quan hi ha un cas d'assetjament i el culpable reconeix els fets, el partit no hi ha de fer absolutament res. Bé, sí, només una cosa: posar els fets en coneixement de la justícia, l'única instància vàlida per determinar responsabilitats -i càstigs- en funció dels fets provats.

És el mateix que passa, en essència, en els casos de pederàstia dins l'Església. Són múltiples els casos en què la institució, per esquivar el cost públic de l'assumpció de responsabilitats, prefereix rentar la roba a casa. Resoldre els casos en silenci a través d'un procediment que pot arribar a menystenir la víctima. Dins la CUP, el procediment sobre Boya ha tingut una quantitat escassa de llums i taquígrafs, aspecte rellevant en un partit que reivindica les parets de vidre, i és comprensible -seguint la versió publicitada per l'exdiputada- el malestar que l'ha dut deixar el partit. No és descabellat pensar en la quantitat de tuits de suport i de presències en rodes de premsa per part de veus respectades de la CUP que s'haurien produït si el cas hagués afectat alguna militant de qualsevol altra formació política. Però ja se sap que, quan hi ha polèmiques que toquen de més a prop, hi ha mals que no acaben de voler soroll.

D'assetjaments masclistes, lamentablement, n'hi ha i n'hi haurà, perquè -també lamentablement- queda molt per corregir el substrat patriarcal. Però no seran els protocols dels partits els que acabaran amb el sistema: seran els canvis educatius, els canvis en els rols familiars i el pes de la justícia contra els culpables els qui posin les bases per anar al fons de la qüestió. Seran les denúncies i les sentències les que tindran efecte, no redaccions de sisè de primària admetent que t'has portat malament per poder anar a l'excursió de fi de curs. Els partits no són tribunals, ni ho han de ser: l'única tasca d'acompanyament vàlida és la d'acompanyar la víctima davant la justícia i que el procediment sigui tan respectuós com sigui possible amb ella. I, si el denunciat és efectivament culpable, no perdre ni mig segon expulsant-lo de l'organització.

Això no vol dir, però, que el denunciat perdi el seu dret a la presumpció d'innocència. Però, una vegada més, els partits no hi han d'entrar, perquè no han de jutjar res. També és rellevant subratllar que, si es posa el focus en la resposta judicial -i no interna- en casos d'assetjament, no es poden adoptar decisions sense marxa enrere. O, si es produeixen, si hi ha una absolució la reparació s'ha de fer amb honors. El perill de fer d'inquisidors des de la cúpula dels partits és que només governen un món més petit que el món real. Rentar la roba només a casa té -o hauria de tenir- conseqüències.