Allò que transforma un moviment cultural/social en un moviment polític no sempre són els partits polítics, però hem d'admetre que sovint hi tenen un paper important. El mateix catalanisme, que al segle XIX era fonamentalment de base cultural/excursionista/jocfloralista, va articular-se com a "catalanisme polític" per la decisió de Prat de la Riba i Cambó de fer partits polítics i presentar-se a les eleccions. I guanyar als municipis, i a les províncies, i tenir un lloc a les Corts Generals.

Llavors va ser quan Espanya va començar a incomodar-se, i a sospitar (ja aleshores) que tot plegat no era més que independentisme latent. Disfressat de regionalisme, però perillós per a la unitat. Sabien tanta o més història que nosaltres, i era la primera vegada en dos segles que els catalans ens organitzàvem d'alguna manera (més enllà de l'empresa, el comerç o la cultura).

Després va aparèixer Lerroux, com a reacció. Calia a Catalunya un partit "obrer i espanyolista" que fes de contrapès a la "dreta catalanista burgesa" de la Lliga. I després de diversos intents fallits pel que fa a la unitat de l'esquerra catalanista, en un sol any va aparèixer l'ERC de Macià i va arrasar. L'èxit va consistir a aconseguir d'una vegada allò que Cambó havia perseguit tota la seva vida: l'autonomia. Macià ho va aconseguir en tres dies.

Després de ficar-se la República Catalana entre les cames, tot s'ha de dir. I des d'aleshores, amb la interrupció de la guerra i de la dictadura, l'autonomia catalana ha estat tant la manera d'institucionalitzar el país com de, al mateix temps, omplir-lo dels vicis que tenen tots els sistemes polítics més o menys autònoms; la burocràcia, el mercantilisme, el partidisme i la batalla pels càrrecs.

Els partits polítics, doncs, són fonamentals si es vol fer servir les eines institucionals per a establir un marc legal, cultural, comunicatiu i sobretot polític per a impulsar un procés d'independència. Ara bé: també poden ser eines fonamentals per a difuminar-lo entre papers, legalismes, lluites partidistes i interessos de curta volada. Els mecanismes per a combatre això serien la por al fracàs electoral (si el partit en concret incompleix massa promeses) o l'existència de moviments de base social o associativa que captessin millor el batec social i la vehiculessin amb accions alternatives a la via institucional.

Fins i tot superant-la, quan cal: hi ha casos arreu del món, en aquest sentit. Hong Kong i totes les imatges que n'estem veient no són fruit d'una acció gaire institucionalitzada, diguéssim. Sí, en canvi, organitzada: per tant no és que un moviment polític necessiti sempre partits polítics, sinó sobretot d'una organització. Com més ampla i forta i resistent al pas dels mesos i els anys, millor. Ara mateix a Catalunya s'estan recomponent les antigues fortaleses, i configurant-se'n de noves, però la sensació resultant és de feblesa absoluta perquè no acaba de veure's cap veritable mesura de força (o simplement d'agafar les regnes).

Tot arribarà. Cambó i Macià també van haver de fer front a divisions i petiteses abans de crear estructures sòlides, i ara en els diversos espais (partits i associacions) confio que la petitesa no s'eternitzi abans que les circumstàncies aconsellin un nou salt. O abans que ens acabem deprimint de forma irreversible, que seria la pitjor de les hipòtesis. No sé si se m'ha entès el missatge global: la política no només la fan els partits. Però, si la fan els partits, l'hauran de fer d'una altra manera. En Cambó i en Macià, el que passava era que la gent hi confiava, abans fins i tot de pertànyer a cap partit polític, ja agitaven l'escenari sencer. Doncs això volia dir.