Aquests dies hem compartit l'eclosió de casos de violència masclista, en totes les seves formes i gradacions, als espais polítics de lleure i l'Esquerra Independentista, amb l'etiqueta #MatxisEI. L'allau de testimonis ha fet aflorar una vegada més una realitat que no per coneguda deixa de ser greu: el patriarcat és un sistema que organitza les relacions de poder de manera que totes les persones i els col·lectius que no són masculins i heteronormatius estan sotmesos a la jerarquia de la masculinitat dominant. Aquesta jerarquia genera dolor, violència correctiva i patrons de relacions basats en el poder que s'expressa de múltiples formes: simbòliques, materials i fins i tot als cossos de totes les que no som homes.

Que un sistema global de poder com el patriarcat es visibilitzi és bona notícia per a les que fa molts anys militem per eradicar-lo. Posar nom a les estructures i assenyalar responsables és una estratègia en la lluita contra el patriarcat. Aquest tipus d'eclosions provoquen que els espais col·lectius es moguin de forma irreversible: ja mai més res pot tornar a ser el mateix després d'assenyalar de forma col·lectiva la violència. I això també fa que les dones ens sentim acompanyades i amb força per posar nom a violències que hem decidit que no volem tornar a patir.

Hem construït, des dels feminismes d'arreu, un sentit comú col·lectiu que no vol permetre més violències, que creu profundament en la transformació col·lectiva i feminista de les organitzacions i que permet, i pot sostenir, que hi hagi tantes eclosions com calgui per així transformar d'arrel els nostres ecosistemes polítics. Com quan les papallones sobrevolen els paisatges a la primavera, que porten mesos covant-se a la crisàlide. Res és perquè sí.

Deia Tània Verge a l'acte "Dones per l'Amnistia" organitzat per Òmnium aquest divendres que «les institucions i les organitzacions no suren per l'espai sideral aïllades de la societat patriarcal que tenim, i com que hi estan inserides, tenen les mateixes inèrcies que té la societat patriarcal». I això no pot servir per eludir responsabilitats. Si volem transformar la societat, hem de transformar les organitzacions. Totes. Perquè aquesta realitat les travessa totes: les polítiques, les sindicals, les socials,...

En aquesta transformació tenim la responsabilitat col·lectiva de visibilitzar la violència i perquè tingui el component transformador, el morbo no pot ser un element per al relat periodístic. I és que una de les perversitats d'aquests dies ha consistit en el tractament que n'han fet alguns mitjans de comunicació. Hem vist telenotícies i editorials enfocades a valorar les gestions polítiques, individuals i col·lectives de les agressions i a buscar relats d'assetjament i de patiment (més enllà dels que s'han fet públics de manera activa) sense tenir en compte que darrere de cada tuit, de cada història relatada i de cada vivència escrita hi ha dolor. Molt dolor.

El dolor s'explica i es fa visible no pel gaudi dels clics d'un diari digital o el lideratge d'un mitjà, sinó com a gest individual i col·lectiu de posar nom, de dignificar el dolor i de convertir el patiment en resiliència. Un gest per provocar canvis. I aquest gest hauria de tenir efectes en els homes: assumir els privilegis existents i les seves responsabilitats. Però també en els mitjans, que són ulls i orelles de la gent que s'informa i es crea opinió consultant-los, i que per tant, tenen la capacitat de contribuir a la transformació o de reproduir les inèrcies de la societat.

La voluntat de les dones de ser resilients depèn dels mecanismes que generem de resposta a la violència, com els protocols contra les agressions entre altres eines per a la transversalització de la lluita feminista, però també depèn de quina és la manera com se'ns explica als mitjans aquesta violència. Perquè sinó, el relat es converteix en bumerang. I és que un dels objectius de fer públiques les històries de dolor és generar poder col·lectiu de les dones per a explicar, visibilitzar, millorar i reforçar els mecanismes col·lectius perquè no torni a passar, i si en la informació que es dóna no es té en compte això se'ns revictimitza i se'ns explica com si patíssim el càstig de Sísif, aquell que empenyia la pedra fins a dalt de la muntanya però que cada cop que estava a punt d'arribar a dalt la pedra tornava a rodolar fins a baix, i així fins a l'eternitat.