Sento que ho diu el president Mas a Jordi Basté: “El discurs de la casta s'acabarà el dia que els de Podemos governin, perquè llavors ja seran casta”. O no, vés a saber: els camins de la castització són inescrutables. La paraula casta s'ha desvirtuat a la velocitat de la llum. La casta de debò (que existeix, i tant que existeix) es deu fer un tip de riure veient com els pringats es titllen de casta els uns als altres.
 
No em sento gens còmoda parlant de la casta política contra el poble, però admeto que jo també poso els polítics en una banda i la gent en una altra. El procés, diem, l'empeny la gent, i fins fa quatre dies el tenien encallat els polítics. Sap greu fer aquesta separació perquè és evident que els polítics formen part de la gent, però salta a la vista que la distància hi és. Potser no són bàndols enfrontats, però tenen interessos massa diferents. Passa a les millors famílies: hi deu haver tanta distància entre els polítics i els qui no ho són com entre els arquitectes i els qui no ho són, per exemple. Amb la diferència que l'arquitectura és una professió i la política no hauria de ser-ho. Amb la diferència (i ja en van dues) que els arquitectes només es representen a si mateixos i la feina dels polítics és justament representar la gent.
 
Fa una setmana dèiem que els polítics haurien d'entendre que la gent no entenia que no s'entenguessin. Però sempre és més fàcil fer una lectura global de la situació quan n'ignorem la lletra petita. A sobre, posar-se d'acord és estadísticament complicat en qualsevol cas. L'escriptor francès Bernard Weber ho explica així: “Entre el que penso, el que vull dir, el que crec que dic, el que realment dic, el que vols sentir, el que creus que has sentit, el que realment has sentit, el que vols entendre, el que creus que has entès, i el que realment entens… hi ha deu possibilitats que tinguem dificultats per comunicar-nos”.
 
Finalment els polítics han fet les paus de portes enfora, han arribat a un acord i la gent s'ha reil·lusionat. I jo que me n'alegro. Tampoc en traurem res de recordar ara aquella frase de Joan Fuster: “Quan dues persones es posen d'acord, segur que hi ha hagut un malentès”.