No sempre ha estat així. Molts músics, compositors i intèrprets, homes i dones, al llarg dels anys, han defensat els drets fonamentals de la democràcia. Han treballat per engrandir, dia rere dia, la llibertat d'expressió, i ho han fet mitjançant el llenguatge que li és propi: la música.

Durant la dictadura espanyola (l'última), molts músics van haver de fugir, exiliar-se i enfrontar-se a un món hostil, havent de superar situacions de desesperació econòmica. A molts d'ells, se'ls va fer molt difícil continuar amb la seva professió; el seu guanyapà es reduïa a treballar de qualsevol feina que els permetés sobreviure.

L'anomenada Transició espanyola, una reconciliació que no va trencar amb les pràctiques antidemocràtiques sinó que va decidir oblidar-les, va «deixar» que es recuperessin alguns drets i va aconseguir un compromís de mínims. No obstant això, i malgrat totes les dificultats que sorgeixen al camí, cal tenir present que la nostra societat té la capacitat de desenvolupar actituds de respecte per la diferència i un afany, nítid i sense fissures, per defensar tots aquells drets que aplanen el camí per construir codis ètics i de transparència política. L'objectiu del conjunt de la ciutadania és avançar i evolucionar cap a una societat més justa i més culta.

Un dels problemes que ha causat aquesta desafecció política dels músics ( i la desconfiança cap als polítics) ha estat la "cultura de la subvenció". Una bona part dels artistes han pogut estrenar les seves composicions i han pogut fer gires de concerts gràcies a les subvencions que repartia l'Estat espanyol, sense cap criteri musical.
L'amiguisme i el clientelisme han estat els grans beneficiaris de les subvencions d'un país que sortia de la dictadura i que tenia, encara, la por al cos.

I no és cap misteri. Tothom ho sap. Bona part d'aquests músics privilegiats han pogut desenvolupar la seva professió gràcies a les beques i als recursos econòmics que va aportar la desapareguda Caja de Madrid, dirigida per un polític melòman que ara està imputat per diverses causes penals. Molts músics es van traslladar a Madrid (per allò de tenir més mobilitat) i des del centre de la península viatjaven amb la Renfe a Catalunya i amb l'avió als destins més inversemblants.

Així ha estat la cultura musical a Espanya

Els que no es van beneficiar dels ajuts de l'esmentada "Caja" van fer mans i mànigues per poder estrenar les seves obres mostrant un servilisme artificiós envers (com sempre) els que tenen el poder i els mitjans de comunicació que, casualment, fan mecenatge i, també, fan crítica musical.

I així va començar aquest perfil polític baix, baixíssim, de molts músics que han preferit no pronunciar-se davant cap envestida antidemocràtica. Com ja vaig detallar en el primer article "Les orfeneses de la música", el problema es va enquistar perquè no formen part de la Universitat, en no ser col·legiats ni posseir títols homologables, la figura social del músic s'ha anat empetitint de manera alarmant, fins al punt que s'ha quedat sense representació social i, en conseqüència, sense capacitat per incidir legítimament en la cultura del país.

Tothom ha tirat pel dret

Els músics, sobretot a Catalunya, tenim ben poca cosa per agrair al món de la política, format, i ho dic amb tota rotunditat, per homes i dones que ocupen l'ampli ventall de les diferents opcions polítiques que no tenen ni el més mínim interès per conèixer quina és la situació professional, sociopolítica i cultural dels músics. Constatem amb estupefacció que no estan preparats per gestionar la cultura musical del país. Senzillament, no els interessa.

Així ha anat creixent la desafecció -paraula que va posar de moda un
expresident de la Generalitat de Catalunya- del col·lectiu musical envers els polítics que, teòricament, s'ocupen de gestionar els recursos econòmics que haurien de tenir com a objectiu dotar d'honorabilitat i excel·lència la nostra professió. Que el lector em permeti expressar aquí totes les meves inquietuds i no les meves certeses...

Les coses estan així. Tots els músics que s'han traslladat a viure a Madrid, el centre neuràlgic de tota l'activitat musical, es queixen que ja no tenen actuacions a Catalunya. Ho puc afirmar perquè així ens ho han comunicat alguns músics directament a la revista musical Sonograma Magazine (no subvencionada). Aquests músics que venen als auditoris catalans amb la Renfe (així ho posen en els seus tuits) -molt probablement no viatgen en els trens de rodalies - estan profundament enervats perquè ja no actuen a Catalunya. Sembla que interessadament s'han oblidat que les subvencions sempre han sortit del mateix lloc. Ignorància? Mala fe? No se sap.

Aquestes serien, doncs, algunes de les possibles explicacions per les quals els músics no agafen un compromís amb la política. L'única sortida que tenen els músics que volen fer una carrera seriosa i homologable, tant a Europa com als EUA, és marxar del país, i estudiar en aquelles universitats on troben el reconeixement musical, l'admiració artística i els recursos econòmics per assolir una digna professionalització. Encara ens queda molt per fer. I de voluntat per fer-ho, ara per ara, no l'he trobat en cap polític que representa el conjunt de la ciutadania.