Ara tornarem a començar. En breu arrencaran els estèrils debats sobre la llibertat d’expressió perquè l’acostament a Catalunya de l’empresonat Govern de la Generalitat i de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart ho propiciaran. Ho reactivaran els llaços grocs en carreteres, les pintades, les manifestacions.... I tornarem a ser-hi en el debat absurd sobre si el carrer és de tots o no. La famosa neutralitat de l’espai públic. Una qüestió que té una lògica perversa: m’és igual el que pensis, però pel teu bé, no m’ho diguis. Sobre els llaços, cadascú a casa seva que faci el que vulgui, però al carrer no. Com en el seu dia els petons d’homosexuals i lesbianes. Això té un problema que ja sabem: amagar una realitat no la fa desaparèixer. Només l’amaga. I a Catalunya mentre hi hagi líders polítics a la presó no existiran ponts de normalitat política. És el punt de fuga del quadre.

L’acostament del Govern i dels Jordis a presons catalanes no és cap concessió, com ens afartarem de sentir. És un simple tràmit legal d’obligat compliment, a no ser que es consideri els seus casos matèria antiterrorista. L’únic gest político-judicial rellevant seria que la Fiscalia general de l’Estat retirés els càrrecs de rebel·lió i sedició, com desenes de catedràtics de Dret Penal han reclamat. I llavors sí que arrencaria una situació d’interès, fins i tot pels partits constitucionalistes. L’excarceració dels presos polítics suposaria que una part del discurs independentista s’hauria de reorientar.

ERC i el PDECat han fet gravitar bona part de la seva acció política des de fa mesos a l’entorn dels presos polítics. Cosa en part lògica tenint en compte que són homes i dones de pau empresonats amb un únic propòsit: desactivar la seva opció política. Però aquesta situació també ha simplificat extraordinàriament el discurs i ha fet que ni ERC ni el PDECat es veiessin obligats a explicar en profunditat les decisions, els errors, les contradiccions i les possibles mentides que s’han produït. I per això mateix, tampoc s’han vist obligats a dibuixar un escenari creïble de futur. Ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini.

Durant mesos, la barbaritat de tenir una part del Govern de Catalunya a la presó ha estat un leitmotiv aïllant. A les llistes del 21-D, presos i exiliats. A la presidència, presos i exiliats. A les manifestacions, als actes públics, al discurs polític. Aquests mesos s’ha fet palpable l’estratègia que proposava Juan Luis Cebrián a principis del 2017: “Si ignoran la prohibición del referèndum, se aplica el 155. Y entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia sino cuándo van a recuperar la autonomía”. Clavat. Els objectius independentistes han passat de preguntar-se com articular una República després de l’1-O a com validar el referèndum; després a com recuperar el Govern; després a com alliberar els presos; després a com acostar-los; i finalment a com protestar mentre es demana l’acostament. El llaç groc és un símbol: el graó més baix de totes les aspiracions possibles.

Enmig de tot plegat, ha calgut recórrer a l’exconsellera Clara Ponsatí perquè plantegés debats autèntics. Primer, quan va arrencar la primera onada d’autocrítiques en una entrevista al Via Lliure: “No estàvem preparats per aplicar el mandat de l’1-O”. Més tard, reclamant noves eleccions. Després amb aquella frase de “jugàvem al pòquer i anàvem de farol”. I finalment, en una entrevista a Arturo Puente on criticava ERC i el PDECat. Clara Ponsatí diu totes aquestes coses perquè no pertany a cap partit i perquè no té ni lligams ni hipoteques amb ningú. Ara, l’acostament dels presos obre una opció: és el primer pas per treure’ls no només de la presó (que també) sinó sobretot del debat polític. Mentre siguin al centre no hi ha massa res a debatre.