Cada inici d'any llegim o sentim com evolucionaran els preus dels serveis bàsics que fem servir, com l'aigua, el llum o el telèfon o el transport públic. I cada inici d'any em ve al cap el consell que una vegada vaig rebre d'un periodista experimentat que em va trobar ensopida per una bronca al meu parer injusta: "Ei, has d'aprendre a deflactar". Quina gran lliçó. M'explico:

Deflactar és un d'aquests termes horrorosos que s'inventen els economistes per explicar les coses. Un cas típic és els impostos, o la deflactació de la tarifa" de l'IRPF, per evitar que el contribuent pagui a Hisenda més del que li tocaria. Quan es deflacta, s'evita passar d'un tram a l'altre de la tarifa sense haver-se beneficiat realment d'una millora del poder adquisitiu per culpa de la inflació.

La inflació, que ens parla del comportament dels preus i al qual ens solem referir com a IPC, ha tingut un paper importantíssim en la nostra història recent. Com que les coses cada cop eren més cares, i com que pujaven en general més del que ho feien als països veïns d'Europa, ens vàrem acostumar a mirar l'IPC de reüll. Si el preu del llum o el del menjar o el de la benzina es disparava, amb el mateix sou no podíem cobrir les mateixes despeses, de manera que els salaris "s'indexaven" als preus. Indexar és un altre terme inventat pels economistes per referir-se a la necessitat de lligar preus i sous per no perdre capacitat de compra.

Durant molts anys ho hem "indexat" quasi tot. Els salaris, sí, i també el càlcul de les pensions o la negociació entre el propietari d'un pis i el llogater.

Però la truita s'ha tombat. La indexació des de fa uns anys s'ha convertit en tabú, en un càncer per a l'economia, perquè va en contra de la recepta seguida per mirar de sortir de la crisi: la devaluació interna de costos, essencialment salarials, per competir millor al món. La darrera dècada hem assistit a un esforç molt ben dissenyat per desvincular els nostres referents del cost de la vida respecte de què fes l'IPC. La nova moneda és la llibertat de negociació entre parts que no solen tenir el mateix poder, com un empresari i els seus treballadors o un propietari i el seu llogater. IPC? Millor parlar de productivitat, o del que ens convingui. En el cas de la fi d'un contracte de lloguer, visca la llibertat de les parts. El PP ens va dir que les pensions pujarien "per sempre"; poquet, un 0,25%, però sempre. També han tendit a desindexar-se els preus dels contractes públics, del transport públic, de les taxes, les sancions... La "desindexació" fins i tot té una llei pròpia, que va derogar les referències a l'IPC dins les lleis estatals, autonòmiques o locals. També la negociació de la pujada dels sous dels funcionaris lligada als preus s'ha desdibuixat.

Tots aquests moviments "desindexadors" s'han anat introduint sense massa soroll durant els anys de la crisi per una raó contundent: la cistella de preus s'ha mantinguts més que controlada vorejant el perill de la deflació (un altre terme impossible inventat pels economistes que s'aplica quan, en comptes de pujar, els preus baixen i les decisions de compra es congelen perquè existeix l'expectativa que els preus encara baixin més i s'entra en un bucle perillosíssim).

Al desembre passat, la inflació va pujar un 1,5% respecte del mateix mes de l'any anterior (sobretot pels preus dels carburants). Ens havíem acostumat a les baixades importants, sobretot des del 2013, i ja des de l'inici de la crisi. Ara el govern preveu un increment de l'1,4% de preus per enguany, i d'altres organismes parlen d'un 2%. Però ara, quan els preus puguin més que les pensions, no es compensarà els pensionistes. Els llogaters que veuen proper la fi del contracte, amb increments de preus desbocats des de fa gairebé un any, i en especial al voltant de Barcelona i les poblacions dels voltants, ja tremolen. Als funcionaris (mestres, mossos, metges, administratius, després d'uns anys de la crisi amb el sou retallat i/o congelat) ja se'ls fa curt un augment de l'1%. Per a la massa d'assalariats, fins a l'octubre, les pujades als convenis de mitjana preveien pujades del 0,8%.

Un país que no pot devaluar la moneda, s'ha d'empobrir empobrint els ciutadans. Vam anar a dormir amb el sou encongit i ens hem llevat amb els preus a l'alça i ben desindexats. Quina curiosa casualitat. Així que ja podem deflactar. O alçar la veu.