Josep Maria Espinàs va ser un dels tres fundadors d'Els Setze Jutges. L'escriptor sap que avui s'expliquen moltes coses sobre aquell grup de cantants que no responen pas a la veritat. És més: determinades informacions falses sobre la Nova Cançó les fan córrer persones que en van formar part. “Si ja se'n diuen bestieses ara que encara hi ha testimonis vius, imagina't què se'n dirà d'aquí a vint anys –reflexiona Espinàs-. Això m'obliga a desconfiar de tot allò que no conec de primera mà”.

Instal·lar-se en la desconfiança per sistema és trist, però anar amb el lliri a la mà sovint és un mal negoci. Ni que no tinguem intenció d'enganyar, tant tu com jo reescrivim la història en funció de com l'hem vista. I els teus ulls no són els meus. Si ens fan fora de la feina, sempre serà perquè el cap de secció ens tenia mania, no pas per la pròpia incompetència. Aquesta és la versió que ens creurem nosaltres mateixos i, doncs, la que donarem als coneguts, molts dels quals se l'empassaran sense qüestionar-la. I així s'anirà escampant una mentida. Tan poc fonamentada com que Els Setze Jutges eren tretze, posem per cas.

Malament rai si perdem la confiança en tot i en tothom: acabarem paranoics. Però potser sí que hauríem de posar en quarantena la informació que ens arriba per vés a saber quina via i que no podem contrastar. Amb els anys i les patacades, també hauríem d'aprendre a detectar (i defugir) la gent que no és de fiar. Veure com un individu tracta i parla dels altres permet deduir com ens tractarà i parlarà de nosaltres, quan no ens tingui al davant. Per sort, la confiança en algú només es perd un cop. La primera vegada que te la foten és culpa d'ells; la segona, és culpa teva.