El periodista que va denunciar els evasors de capitals de Grècia ha estat absolt. Fins aquí és una bona notícia per a la llibertat d’expressió. Ara cal esperar que l’ensurt no el freni, ni a ell ni a cap dels seus col·legues, per tornar a actuar igual en altres ocasions.

Però encara que el jutge no hagi trobat delictiva la denúncia periodística, no podem oblidar que la primera reacció del govern grec davant de la publicació de la llista dels ciutadans que s’emporten els diners a Suïssa va ser engarjolar el denunciant. Amb el país endeutat fins al capdamunt, intervingut per la Unió Europea, i amb la ciutadania patint estretors extraordinàries –amb algun cas de suïcidi i tot-, el govern d’Atenes continua creient que el perill, allò que desestabilitza, és explicar que hi ha una colla d’espavilats que han evadit capitals per valor de 2.000 milions d’euros.

Quina credibilitat pretenen conservar les autoritats gregues actuant d’aquesta manera? Un cop la llista ja havia estat publicada, és d’una solemne malaptesa voler matar el missatger. A part d’antidemocràtic, és clar. I, segons com es miri, fins i tot èticament reprovable:  pensem que els noms dels evasors fiscals es fan públics en el moment en què més sacrificis es demanen a la immensa majoria de la població. I els poders públics reaccionen mirant de tapar la boca al qui posa en evidència l’escàndol.

Passen els anys i els segles, i continuem repetint-se alguns dels tics més rancis del poder. Per exemple, aquest: intentar tapar els problemes reprimint les protestes o les denúncies, en lloc d’anar a l’arrel del conflicte. Tant se val si es tracta d’empresonar un periodista com d’impedir l’accés de càmeres durant una càrrega policial contra manifestants. Són actituds que podem esperar en règims dictatorials, però que haurien de ser eradicades en democràcia. Si és que volem continuar creient-hi, en la democràcia.