L’eliminació del Barça de la Lliga de Campions ha deixat una bona part del país immers en una tristor força comprensible atès que en moments de dificultats com l’actual semblava que el Barça era l’única dinàmica positiva que ens aixecava la moral. Són les conseqüències de dipositar totes les esperances d’èxit en el mateix cistell. Però Guardiola i els seus jugadors, per si algú no ho sabia, són humans i vencibles. Algun dia, tractant-se d’un esport, podia passar. I ha passat. Fa uns dies vam dir adéu a la Lliga de la manera més cruel, caient davant el màxim adversari, i ara hem dit adéu al somni de Munic. No hi haurà l’esperada final dels segles pels segles, el Barça-Madrid que tot ho havia de paralitzar.

Només dir que avui sento la mateixa admiració i respecte per Guardiola, els seus ajudants, i els jugadors que tants moments de felicitat ens han donat en els darrers anys. I m’entristiria de veritat llegir o escoltar certs comentaris de l’estil “el Pep s’ha equivocat”, per entendre’ns. Que quatre vegades en dos partits la pilota topi amb el pal de la porteria contrària no és una equivocació, és una qüestió de mala sort, com el gol d’Iniesta de fa tres anys a Stamford Bridge va ser una qüestió de genialitat i sort. L’esport, el futbol, es juga amb la mateixa moneda i a vegades surt cara, a vegades surt creu.

Agraïment. Ahir mateix, en acabar el partit, vaig publicar al Twitter que ja hi haurà temps per parlar de coses que han passat en aquest club en els darrers temps. I vet aquí que algunes persones ja m’acusaren de desestabilitzar. Més lluny de la realitat. No seré jo el primer que es posi, com ja comencen a fer altres, a dubtar de Guardiola i els seus jugadors. Ja hi ha mitjans amics de l’actual directiva que han acusat més o menys directament Guardiola de no estar a l’alçada que ells creuen que havia d’estar perquè encara no ha anunciat què farà la temporada vinent. O aquells que el van posar a parir fa uns mesos quan va fer una defensa sentida de l’anterior junta directiva, ferida pels actuals governants en forma de demandes que neixen d’arbitrarietats producte del ressentiment i la manca d’agraïment.

Guardiola, des del dia que va acceptar la proposta del president Laporta, ha volgut ser l’entrenador del Barça i s’hi ha deixat la pell. Entrenador del millor equip del món, sí, però no va demanar erigir-se en quelcom més, en portaveu, president i cap de comunicació. A la feina afegida de dirigir un vestidor d’estrelles, a la tasca d’estar condemnat a guanyar sempre, fa massa mesos que Guardiola ha hagut de sortir a dir els que altres han callat quan han vingut punyalades des de la caverna. I aquest sobreesforç, aquesta gestió de l’esportiu i l’institucional és el que condueix a un esgotament comprensible. No sé si la propera temporada Guardiola seurà a la banqueta del Barça, però estic convençut que si ho fa, té dret a demanar dedicació només en la parcel·la esportiva, sense haver d’estar atent a qüestions extraesportives, a una debilitat institucional que en major o menor grau ha acabat afectant l’equip.

Respecte. És el que es mereix Guardiola pel que ens ha donat i esperem que pel que ens donarà. Si els que ara manen el volen de veritat hauran d’entendre les seves inquietuds, com ara la seva admiració pel seu pare esportiu, Johan Cruyff, una figura repudiada pels actuals dirigents del Barça. O hauran d’entendre que Guardiola sempre estarà agraït al president Laporta per haver confiat en ell i que se sent dolgut pel linxament judicial i mediàtic més dur que ha patit una persona que va agafar una entitat en runes i el va dur a la primera línia del futbol mundial. Si creuen en Guardiola hauran de creure en la gent que Guardiola estima. Si no, més val que ho deixin córrer. Si el que vol l’actual president és bellugar-se en la parcel·la esportiva per fer i desfer, com desitjaria, aleshores té un problema amb Guardiola.

El futur del Barça passa pels valors de l’esforç i el compromís que dia a dia ens ha mostrat l’entrenador de Santpedor, independentment que sigui ell o no l’amo de la banqueta. Si ens apartem d’aquests valors correm el risc de navegar en aigües massa mogudes i deixar-ho tot, aleshores sí, en mans de l’atzar. El club té l’oportunitat històrica de continuar una línia positiva, en l’esportiu i en el moral, iniciada fa gairebé una dècada. Però també té el risc d’iniciar una aventura perillosa si el president juga a fer d’entrenador i el seu entorn fica la mà en aquells racons que ara estan en mans de Guardiola. El temps dirà...