Quan t’adones que et fas gran? Quin és el fet que et posa en alerta, que et diu “ep, ja no ets tan jove”? Sempre havia sentit a dir que un indicador era l’edat dels futbolistes, quan aquells que admires comencen a ser més joves que tu. Això mateix li vaig plantejar al meu pare i em va dir que superar l'edat dels futbolistes no era greu, que el moment crític arribava quan superaves l'edat dels àrbitres.
 
Jo ara en tinc 32 i poc a poc prenc consciència que em vaig fent gran. La majoria de la plantilla del Barça és més jove que jo, els actors i actrius que triomfen són més joves que jo i he començat a demanar silenci a casa quan el Mauri o el Molina fan la predicció del temps. M'interessa saber si demà plourà. M'interessa saber si demà farà fred. Vull que qualsevol canvi de temps m'agafi amb la rebequeta a la bossa. Ja no m’agrada improvisar.
 
I malgrat tot els senyals que indicaven que el temps també passa per mi, em negava a creure-ho; pensava que els joves no se n'adonaven i que encara em podrien confondre per un dels seus. “No tens cap arruga”, em deia a mi mateixa. “Surts a les nits, estàs al dia de les sèrie i dels vídeos que corren per la xarxa. Segur que no te'n posen més de 25!” Però aquesta setmana la ficció sobre la meva eterna joventut ha arribat al final.
 
Els esdeveniments van anar així. Estava a la feina, reunida amb els meus companys. Allà hi havia un estudiant en pràctiques que tot just passava la vintena. Proposàvem idees per fer al programa i l’estudiant, en Roger, va proposar fer un musical, una cançó “del cantant aquell, el dels mems”. Els meus companys i jo ens vam mirar sense entendre a qui es referia i, quan li vam demanar una mica de concreció, va etzibar: “el cantant aquell dels mems, és que no sé com es diu. El de '...y lo sabes'”. Silenci. Estupor. I de cop la llum: Julio Iglesias! Es referia a Julio Iglesias! L'artista llatí que més discs ha venut a la història de la música és “el dels mems”. Julio Iglesias reduït a un acudit d'internet. Un abisme generacional es va obrir entre en Roger i jo. M'havia fet gran perquè ja no compartíem referents.
 
Vaig arribar a casa trasbalsada. Havia d’avisar el meu marit de que m’havia fet gran i que no sabia quan havia passat. Potser entre els dos trobaríem una solució. Però el pitjor estava per arribar. Perquè quan li vaig explicar l'episodi d'en Julio Iglesias va callar. Ell també m'havia de dir una cosa. Això que m'havia passat era greu, sí... però ell havia pres consciència d'un altre fet encara més terrible, una cosa que no havia compartit fins ara per no preocupar-me. I ha establert el que per mi, des d'ara, és l'indicador definitiu del pas del temps: “mirant els Simpsons em vaig adonar que nosaltres ja no som en Bart: hem passat a tenir l'edat d'en Homer.” Uau. Els Simpsons. Havia començat a veure la sèrie de nena, identificant-me amb en Bart i la Lisa. Però ara nosaltres ja no érem els fills; érem els pares.
 
El meu marit i jo ens vam abraçar i vam mirar en Molina, en silenci. Diu que pujaran les temperatures. Millor. A la nostra edat qualsevol refredat pot ser fatal. I és que no em queda altre remei, he d'acceptar-ho: m'estic fent gran... y lo sabes.