El govern espanyol s'ha mogut bé. Ha actuat amb habilitat política oferint a la Generalitat pagar el tram del Quart Cinturó, que fa anys que està encallat, entre Sabadell i Terrassa. Ho ha fet quan encara dura la lògica tempesta política pel vergonyós nivell d'execució dels pressupostos generals de l'Estat a Catalunya i quan es fa evident que l'esperat aixecament dels peatges ha provocat cues quilomètriques coincidint amb el bon temps a la Catalunya postpandèmica, on tota cuca viu.

La ministra Raquel Sánchez ha triat el moment oportú i ha tirat una bomba política. Sabia que tindria el suport de les patronals i dels alcaldes de les capitals del Vallès Occidental, Marta Farrés i Jordi Ballart, i que aquest és un assumpte que divideix el Govern. Junts sempre ha defensat aquesta infraestructura i, en un altre context polític, segurament no hauria tingut problema a posar-se d'acord amb el Ministeri de Transports, com va passar amb l'ampliació de l'aeroport. Ha ofert, a més, que sigui la Generalitat qui decideixi el projecte i executi l'obra per allunyar així l'ombra de la no execució amb una encomana de gestió a l'estil de les que ha negociat el PNB per les obres de les estacions basques de l'AVE.

I ERC, el partit del president, que ha criticat les formes i el fons del govern central, ha emès ràpidament un comunicat criticant el Quart Cinturó per "sociovergent" i reiterant la seva aposta per un nou model. El govern espanyol, per tant, no ha pensat en com resoldre la situació de la mobilitat a la corona de Barcelona i descongestionar-la sinó en com provocar-li un altre problema a l’executiu català, que va sobrat d'enfrontaments interns i decisions a mitges. Per ara, però, Aragonès i Jordi Puigneró han anat a l'una. De fet, el Govern ha plantat la ministra.

El cert, però, és que el col·lapse de les infraestructures viàries té molt mala solució a hores d'ara. Paguem anys de desinversió de l'Estat en un territori massificat com el nostre. El Vallès n’és un exemple paradigmàtic d'això. Tenim problemes de mobilitat –fa uns dies els vam retratar en aquest especial amb perspectiva de país– i el consens sobre la necessitat de contaminar menys està estès. Omplir el Vallès de formigó no és una solució ideal, és evident. Però les alternatives no semblen, per ara, viables. Millorar el servei de transport públic tenint en compte la situació de la xarxa de Rodalies o els problemes dels autobusos no sembla a l'abast, i el corredor ferroviari mediterrani de mercaderies, que reduiria el tràfic de camions, no és a l'agenda del govern espanyol. Ni d'aquest ni de cap altre perquè això no va de comissionats ni de declaracions, va de pressupostos i d'execució d'obres.

L'oferiment del govern de l'Estat –que Salvador Illa reforçava en una casual visita a Rubí– no fa, malauradament, altra cosa que provocar un embús polític: en la relació bilateral entre els governs, entre els alcaldes del Vallès i la Generalitat, i tal vegada entre els socis de Govern. Prenguem-nos-ho amb paciència i toquem fusta perquè trobin una solució que, si més no a mitjà termini, pugui descongestionar el trànsit amb criteris del segle XXI però també de forma eficaç.