Si seguíssim al peu de la lletra la màxima de Nietzsche segons la qual “parlar molt d'un mateix és una forma d'emmascarar-se”, podríem acordar en assemblea general que Catalunya és un dels països més emmascarats del món. Tot el dia que ens debatem sobre què som, què parlem, d'on venim, com de mal que estem i cap a on anem.

La trampa de la cosa està en la naturalesa d'aquest “parlar d'un mateix”. No és per influència danesa. Res a veure amb el príncep Hamlet i el seu “ser o no ser”. Som, com a poble, i a la vegada som víctimes d'una asfíxia que, evidentment, ens neguiteja. La nova positiva del drama és que de tan evident que l'és ja a ulls de gairebé tothom, del pour parler podria ser que per fi acabéssim passant a l'acció. No ho descartessin.

“Tenim pressa” és una breu constatació que via el president Heribert Barrera en un mític vídeo d'Òmnium va fer furor a la xarxa i més enllà. Ara prendrà forma de llibre, en pocs dies al mercat, amb textos del finat president i amb pròleg del professor Salvador Cardús. Perquè hi ha pressa. Fa massa que una mà autista i inconscient ens escanya, i tot apunta que l'asfixiat ha dit prou, que té ganes de respirar. Hi ha ganes de deixar de parlar dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, sobre una mà que escanya i sobre si ho fa molt o poc, o si apreta només quan té rampells però la resta de temps bàsicament ens manté afermats per si ens donés per sortir a passejar.

Totes les xifres són demolidores i mouen a la reacció del més pintat. L'última, que l'apuntava ahir El Periódico, parla de 85 poblacions catalanes que deuen una quantitat que multiplica per dos la partida d'ingressos que van consignar en els pressupostos. Insostenible. Moià, Badalona o Fuliola són algunes de les localitats que destaquen d'entre les més asfixiades. Però el problema és general. La manca de finançament ens afecta a tots. I això ja no hi ha paraules que ho emmascarin. L'asfíxia és extrema. Tenim pressa. De no morir escanyats.