El factor emocional és determinant en la vida de les persones i explica moltes de les actituds que adoptem, cada dia, en tots els àmbits, també en el polític. Fins fa, com aquell qui diu, només quatre dies, les motivacions per a la reivindicació de la independència eren, fonamentalment, de caràcter emocional. Vull dir que es tractava de persones que, al marge d’associar la independència nacional amb el benestar i el progrés o bé amb la raó democràtica, n’eren partidàries per altres raons, situades molt més a recer del cor, que no pas de la butxaca o del cap. Sovint ho veien com una simple utopia, impossible d’aconseguir, però empeses per l’emoció del destí, ho veien desitjable, per més que, en el fons, estiguessin convençudes que mai no seria més que un somni irrealitzable o, a tot estirar, que elles segur que ja no ho veurien. Els seus fills, els seus néts, potser...

Es tractava d’homes i dones preocupats pel futur de la llengua i la cultura, les tradicions, el folklore, l’univers simbòlic, en definitiva, la identitat. Pensaven que, sota l’estat espanyol -i francès al nord-, tot el seu món identitari, heretat dels avantpassats, patiria sempre i estaria condemnat a viure amb l’ai al cor, lluny d’una situació de normalitat, com els altres pobles amb estat propi. En realitat, però, deduïen del tarannà català que no seríem capaços com a poble d’alçar-nos i redreçar aquesta situació permanentment adversa. Però amb una barreja de nostàlgia, tristesa i emoció en imaginar-s’ho, defensaven la independència del país, ni que fos en el seu fur intern , en família o, en el millor dels casos, en el cercle íntim d’amics, generalment de la mateixa corda i amb qui compartien les mateixes vivències. En ocasions era una resposta primària, sense gaire elaboració teòrica, ni tampoc ganes o necessitat de tenir-ne.

Les raons per a la independència, ara, no són pas, majoritàriament, aquestes, sinó unes altres: la fatiga d’Espanya, la dignitat com a resposta al maltractament, el convenciment que la sobirania garantirà unes millors condicions de vida material, el simple desig de qualitat democràtica i, doncs, de respectar la voluntat de la ciutadania d’expressar-se en un sentit diferent al sostingut fins ara, la constatació que Espanya no serà mai un lloc atractiu per a nosaltres, etc. No dubto que, el dia de la independència, d’emocionats n’estarem tots i força, però ja serà una altra mena d’emoció, basada en fonaments molt i molt diferents, perquè cadascú tindrà els seus propis motius per a celebrar la victòria col·lectiva, però, això sí, tots  amb la mateixa alegria.

Em fa l’efecte que, ara, passa ben bé al revés. Vull dir que els contraris a la independència no ho són tant per motius econòmics –ningú no qüestiona seriosament que en un país independent viuríem millor-, ni tampoc democràtics –no hi ha arguments per a oposar-se a la voluntat d’un poble quan vol manifestar la seva voluntat pacíficament a les urnes, sinó bàsicament emocionals. Es tracta de catalans amb el seu origen en certes regions espanyoles que estan preocupats per si, en una República Catalana, podran traspassar als seus descendents la llengua i la cultura que ells van rebre dels seus avantpassats, els seus costums, el folklore, les tradicions de tot tipus, la gastronomia, etc. I, com que els sabria greu perdre-ho, com que emocionalment els afecta de manera negativa imaginar que la independència anirà associada a la destrucció, l’oblit o la persecució del seu món, s’hi posicionen en contra.

A aquests conciutadans hem de tranquil·litzar-los assegurant-los que, per a ser català, ningú no els exigirà, ni ho farà tampoc cap llei, que renunciïn a ser també allò que ja eren abans de fer-se també catalans per residència i per ser aquesta la terra dels seus fills i néts. No podem perdre ningú pel camí, en aquesta gran aventura col·lectiva. I no es tracta d’enganyar ningú per a fer majories més sòlides, sinó de dir, simplement, la veritat. La llengua espanyola continuarà ensenyant-se a l’escola perquè és un patrimoni que no podem perdre, ja que no sols és l’idioma familiar quotidià de moltes famílies d’aquí, sinó que ens obre les portes a una part del món i a una cultura molt important. Per això voldrem continuar sabent aquest idioma i alguns altres més. I ells, si ho volen, podran continuar adreçant-se a l’administració catalana en espanyol, sense témer el silenci, el retard o la negativa com a resposta, sinó la mateixa contesta  que tots els altres catalans. Hem d’alliberar aquests ciutadans de la demagògia anticatalana i el populisme barroer que, sovint, tergiversa la realitat barroerament i menteix sobre com serà el país independent el futur. Perquè, al capdavall, l’espanyol no s’anirà del nostre país, però el català hi ocuparà el lloc insusbtituïble que, finalment, ocupen totes les llengües del món, en el seu propi territori, quan es tracta, és clar, d’un territori lliure.