Que Duran i Lleida a aquestes alçades de la pel·lícula ha arribat al final del seu regnat extens i prolífic ja ho va apuntar el 20% de la militància que, contra qualsevol esperança de victòria, va donar el seu suport a Vila d’Abadal en el darrer congrés d’UDC. No és això l’important, sabent com hem de saber, que els ídols d’avui són cremats en la foguera de les vanitats demà, tant més fulminantment quanta major hagi estat la seva glòria. El moment és delicat per a la unitat d’Espanya i fins i tot Duran pot ser passat per la quilla si flirteja amb la independència, ni que sigui obligat pel matrimoni amb CDC. Raons per destronar-lo, en tenen a Madrid, com tindrien per autodestronar-se, com tindrien per canviar la forma d’Estat... tira la pedra qui abans hauria de tallar-se- la mà.

Que els partits (tots) es financen de manera irregular (sigui en diners, favors mediàtics, trocs innombrables) és una evidència tant palmària com el dubte sobre la possibilitat d’evitar-ho. Un país amb el grau de frau fiscal del nostre no hauria de esquinçar-se els vestits pel fet que la “societat civil” es taqui els dits o l’ànima amb la formació política que li dóna (o li promet donar-li) de menjar, i que aquesta formació agafi el vici de prendre’s el que és de tothom. No és això el rellevant, sabent com sabem que res canviarà mentre no es limiti l’ostentació obscena de campanyes, actes “compra-vots” i exhibició de múscul militant que emmarca la censura imposada, comprada, consentida, de la classe periodística.

El que provoca més somriure, quan ja tot s’arxiva en el ciberespai, és el joc de malabars que han hagut d’iniciar els corifeus de Duran al llarg de decennis. Sempre el polític més valorat a Catalunya, reverenciat el seu seny pel PP fins abans d’ahir (de fet el democristià que fou portaveu de Duran és ara portaveu popular en el mateix Parlament), elevat pel president del Congrés no fa ni una setmana al nivell de recomanable president del Govern espanyol, pont de ponts en el sempre inacabat encaix de Catalunya a Espanya, perfecte gentleman i estadista per als comentaristes polítics; ara toca demanar la seva dimissió. Semblen ignorar que això significa al temps reconèixer-se com a tontos o com a connivents corruptes; en un o altre cas, “ara toca” empassar-se Duran. I dir en veu alta el que molts xiuxiuejaven fa anys.