Algunes notícies sobre assenyalaments de treballadores essencials aquests dies s'escapen, i molt, a la comprensió humana. Moltes persones som incapaces d'entendre el que pensa una persona que amenaça, assenyala, agredeix o exclou una treballadora o un treballador de la salut, la neteja o l'alimentació pel fet de treballar en plena pandèmia.

L'empatia és aquesta capacitat, la capacitat de posar-se al lloc de l'altre. Aquesta incapacitat per fer-ho parteix de la manca de comprensió, vol dir això que hem perdut empatia? Personalment em costa tenir empatia per aquells que es mostren incapaços per tenir-la. Tinc, en canvi, una alta empatia cap als treballadors i les treballadores essencials, aquelles que fan possible el nostre confinament i, per tant, que fan possible protegir-nos de la infecció de coronavirus.

Aquesta pandèmia ha posat en relleu el millor i pitjor de la societat. Per una banda, les xarxes veïnals, la solidaritat, el treball abnegat, la convivència i el suport. Però hi ha costat fosc: les fòbies, l'estigmatització, l'empitjorament de les condicions de vida, la pèrdua de llocs de treball. Algú va dir que potser sortiríem millor com a societat i com a espècie d'aquesta crisi, però tot i reconèixer millores en el medi ambient i en l'actitud de moltes persones també crec que s'han accentuat actituds nefastes i que s'acumulen ambicions.

La persona que va pintar el cotxe de la metge dient-li «rata contagiosa», la que va penjar un cartell a la caixera del súper perquè abandonés el veïnat, la que va marcar la porta de casa de l'infermer posant «perill d'infecció», totes elles no em mereixen el més mínim respecte perquè mostren nul respecte per la vida humana, nul·la empatia vers els que, amb el seu treball, mostren la seva solidaritat. No mereixen respecte per què ho fan amb covardia i emparats en l'anonimat.

Però aquells que fan negoci amb la crisi, els que aprofiten per desocupar edificis, els bancs que segueixen cobrant hipoteques, els fons voltors que acumulen habitatges, les empreses de subministraments bàsics o les multinacionals de la venda online que segueixen lucrant-se aquests dies en base a les necessitats de la gent però també en base a la precarietat dels seus treballadors i treballadores -malgrat els anuncis plens d'imatges evocatives i paraules de solidaritat-, aquests, no són molt millors i també mereixen sanció social i denúncia.

Els dofins nedaven aquests dies al port olímpic de Barcelona, una escena idíl·lica, inusual i alhora estranya, com és la situació que vivim. És una escena que mostra l'oportunitat per sortir endavant millor del que som i millor del que estem. Però no serà possible sortir de la crisi si l'objectiu és el control social i l'economia del benefici immoral. No serà possible sortir d'aquesta crisi sense empatia i sense reflexió moral. La nostra esperança de futur és el canvi social i econòmic en el qual la gent tingui la possibilitat real de llibertat: pensar, participar i actuar. El canvi és començar a construir una societat més equitativa, posar al centre els anhels col·lectius i que aquests siguin possibles de consensuar amb els ideals i les llibertats individuals. Estem vivint una mena de distopia, trenquem la línia maginot que hem construït a l'entorn del sistema i comencem a construir la utopia. Tenim la possibilitat de començar.