En algun moment dels últims deu anys, i en paral·lel al seu creixement social, l'independentisme va experimentar un canvi subtil però cabdal en la seva estratègia: va passat de construir a empènyer. Des dels anys vuitanta, l'independentisme havia tingut la vocació constructiva. Es tractava d'articular un espai polític que disputés l'hegemonia als dos partits que havien gestionat l'autonomia catalana des de la Transició: CiU i el PSC. L'estratègia va donar fruits en dos sentits: d'una banda, amb l'eclosió durant els anys noranta del segle XX d'un independentisme arrelat al territori, a partir de l'activitat de casals, ateneus o moviments populars. I de l'altra, a nivell polític, amb l'increment del suport electoral a ERC.

Coincidint amb la constitució del primer govern tripartit, però, les coses van canviar. Va eclosionar un nou sobiranisme amb les formes pròpies d'un moviment social, que s'ha expressat amb entitats com la Plataforma pel Dret a Decidir, en les consultes sobre la independència, a través del rellançament d'entitats històriques del catalanisme com Òmnium Cultural o amb manifestacions massives com la convocada per l'Assemblea Nacional Catalana. Aquest nou sobiranisme, que s'autodenomina transversal, ha comptat molt sovint amb la participació activa d'independentistes clàssics. Però una cosa és el treball sincer i militant de molts patriotes, i l'altra és el discurs que genera el moviment i que digereixen i transmeten els mitjans de comunicació. D'aquest discurs es dedueix que el nou sobiranisme ha canviat d'estratègia. Ja no busca tant construir com empènyer. Empènyer què? Doncs, bàsicament, empènyer els partits autonomistes –en realitat, empènyer CiU- perquè incorpori l'estat propi al seu ideari. Semblaria que CiU –no el seu espai electoral, sinó el partit polític- és una peça indispensable en el camí de la independència.

Ningú sap com arribarem els catalans a tenir un estat, si ho farem a base de construir o a base d'empènyer. Però resulta difícil d'assumir que, després d'una empenta com la que representa la històrica manifestació d'aquest Onze de Setembre, un president que diu sentir  com a propi l'anhel expressat als carrers no es plantegi convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Davant del panorama que s'obre, els independentistes tenim dues opcions: podem mirar d'empènyer una mica més (qui sap fins quan!) per tal que el president Mas faci el cop de timó definitiu. O, senzillament, podem deixar d'empènyer i tornar a construir. Construir què? Doncs una alternativa d'àmplia base popular que pugui articular políticament el que hem viscut als carrers de Barcelona aquest Onze de Setembre. Una alternativa que es presenti a unes eleccions amb un programa que inclogui l'exercici del dret a l'autodeterminació, les guanyi i convoqui un referèndum. Dins i fora del Parlament de Catalunya hi ha partits i organitzacions polítiques que podrien prendre part d'aquesta alternativa, que no hauria de ser necessàriament una coalició electoral, però sí que hauria de compartir un programa de mínims. Una proposta així no hauria d'ignorar l'eix social: malgrat la retòrica de la transversalitat, el 70% dels partidaris del “si” són d'esquerra o centreesquerra. I, a més, hauria de tenir un discurs prou potent per engrescar aquells votants partidaris del dret a decidir que, a manca d'una perspectiva sòlida, acaben votant CiU o PSC sense compartir-ne l'ideari.

Construir una alternativa no és gens senzill, i sens dubte és més incòmode que instal·lar-se en la rutina de l'empenta periòdica. Probablement costarà encara molts anys i no és segur que ens en sortim. Però els riscos de seguir empenyent són molts. Si permetem que CiU ocupi la centralitat de l'espai sobiranista sense qüestionar-ne la praxis autonomista podem trobar-nos fàcilment amb una majoria absoluta de la dreta catalana, sempre hàbil a l'hora de capitalitzar les pulsions nacionals. Aquest escenari és més que plausible, sobretot si, com sembla cada cop més clar, el Govern avança les eleccions i aquestes es plantegen de forma plebiscitària, amb Artur Mas esgrimint el discurs difús però efectiu de la “transició nacional”. Amb una majoria absoluta de CiU molt probablement la tensió sobiranista remetrà, i seria molt trist que les grans esperances generades en la manifestació d'aquest Onze acabessin diluint-se, per exemple, en la forma d'un referèndum sobre el pacte fiscal. Catalunya ha viscut una revolta històrica. Els independentistes, militin on militin, han de sentir-se feliços d'haver arribat fins aquí. Queda molt camí per recórrer. Fem valer un dels vells eslògans que mai hauríem d'haver desat a l'armari i siguem conscients que cal seguir lluitant.