Fa cosa d’uns quatre anys vaig anar a un dinar col·loqui, invitat per una associació d’empresaris alemanys a Catalunya. Alguns companys de govern, així com algun altre vinculat al govern anterior de signe polític distint, ja van advertir-me que no serien flors i violes i que m’hi trobaria un ambient d’una certa hostilitat. I així va ser. Vaig trobar un tracte amable i educat en els amfitrions que m’acompanyaren en tot moment, però els que me n’advertiren, tenien raó. Una mena de remor generalitzat a la sala va produir-se en el moment que vaig començar a adreçar-los la paraula en català, llengua pròpia i oficial de l’indret on tenia lloc l’acte. No vaig ser capaç de desxifrar algunes expressions que, en veu alta, venien de l’auditori, però me les imagino. Després, algú va dir-me que procedien d’alguns directius espanyols d’empreses alemanyes, arribats de Madrid, exclusivament per a assistir al dinar col·loqui. Hi va haver un intent clar de boicotejar-me, però no ho van aconseguir. Perquè ningú no pogués al·legar ignorància –que atrevida que és...- vaig adreçar-los unes frases en castellà: “Faré la meva intervenció en català, la llengua pròpia i oficial del país que els acull i de la seva capital. Em semblaria una descortesia impensable que, per exemple, algú gosés qüestionar al vicepresident d’algun land alemany que, a Alemanya, s’adrecés en alemany a empresaris estrangers que hi fan negoci. Tan impensable com el que algun de vostès estan fent ara i aquí. Per tant, a partir d’aquest moment, faré la meva intervenció en català”. Durant el dinar va continuar el debat i hi hagué qui va voler ridiculitzar el paper de la llengua catalana a nivell internacional. La cosa es va acabar en sec quan vaig dir-los que, per anar pel món, el català m’era gairebé de tanta utilitat com l’alemany...

Ara, empresaris alemanys establerts a Catalunya, prenen partit contra la independència. Hi tenen tot el dret. Tant com nosaltres a combatre les seves posicions –polítiques, no pas econòmiques o empresarials, per més que vulguin disfressar-se’n-. Que ens volen espantar, potser? Tal volta gosen intimidar-nos? Qui els ha animat a fer aquest manifest? Ens adverteixen que quedarem fora de la Unió Europea. Ah, sí? I com ho saben, ells, això? Qui els ho ha dit? A quin text europeu fan referència explícita per fonamentar aquesta afirmació? Fins i tot, si així fos, ens amenacen que viurem tan malament com Suïssa, Noruega o Islàndia. Fan ben fet d’advertir-nos-ho i serà qüestió de pensar-s’ho. De pensar-s’ho això nostre de voler formar part de la Unió Europea. “Quedareu fora de l’euro”, amenacen. És curiós que, els britànics, alerten els independentistes escocesos just amb el contrari: “Passareu a formar part dels països amb euro”, diuen. O sigui que, si ho he entès bé, ens amenacen que, cas de ser independents, quedarem fora de l’euro, com el Regne Unit, Dinamarca o Suècia. És qüestió de pensar-s’ho també... Clar que no diuen res de la possibilitat de tenir euro i estar fora de la UE, com el Vaticà, Andorra, Kosovo o Montenegro.

Criden l’atenció unes quantes coses. D’entrada, el paper decisiu d’Alemanya en l’assoliment de la independència d’Eslovènia i de Croàcia. De l’altra, el fet que, el 1989, el Consell d’Europa, per acceptar la reunificació d’Alemanya, va apel·lar ni més ni menys que “al dret del poble alemany a l’autodeterminació i a la seva reunificació nacional”, passant-se per l’arc triomfal tota la teoria anacrònica que reservava aquest dret només als països colonials i en vies de desenvolupament. I, més encara, la Unió Europea va acceptar l’ingrés per la via directa, sense cap requisit econòmic o democràtic previ, de l’Alemanya de l’est. I això que, en cap text de la Unió Europea no es feia referència, ni tan sols es contemplava, una avinentesa com aquesta, exactament igual com ara passa amb el cas d’Escòcia o Catalunya. Aquests empresaris alemanys, doncs, abans de prendre partit i sentenciar, talment experts en política internacional o catedràtics de dret constitucional, fóra bo que llegissin una mica més i s’informessin millor dels temes de què parlen.

Em fa l’efecte que pocs noms d’entre els signants del manifest anticatalà en qüestió seran recordats per la seva contribució al pensament humà i a la cultura universal. Personalment, posats a triar alemanys, em quedo amb Luter i Marx, Goethe i Schiller, Hölderlin i Kleist, Mann i Hesse, Rilke, Brecht i Grass, Beethoven i Bach, Brahms i Wagner, Kant i Hegel, Engels i Schopenhauer, Nietzsche, Heidegger, Einstein i una teringa inacabable de noms que han contribuït al pensament i a la cultura de la humanitat sencera. Em quedo amb aquest mig milió d’alemanys que ja han llegit en la seva llengua la novel·la de Jaume Cabré Jo confesso i amb la Fira del Llibre de Francfurt amb la literatura catalana com a convidada i amb aquesta vintena llarga d’universitats on s’ensenya català i que fan d’Alemanya el país del món amb més centres universitaris dedicats a aquesta tasca i em quedo amb Till Stegman i la seva lluita incansable per la cultura catalana i el poble que la té com a pròpia. Em quedo amb els milers d’alemanys que, any rere any, vénen a estiuejar als Països Catalans, als que ja s’hi han establert i parlen la nostra llengua i als empresaris alemanys que ja han corregut a desmarcar-se del manifest en qüestió.

Ara recordo que, quatre anys enrere, vaig alertar-los del desastre que havia estat per a Europa i el món sencer certes actituds de nacionalisme exacerbat, sense arribar, però, a concretar-ne cap exemple ni a pronunciar, en cap moment, la paraula que ho representa, per respecte al poble alemany. Ara han utilitzat la meva frase per, en certa manera, tornar-la. Ai aquests empresaris alemanys que encara no han superat ni assumit la seva història... La mala consciència no els deixa viure i els aflora a la primera de canvi i opten per defensar-se, tot atacant, quan ningú no els ha acusat a ells, directament, de res. Però ja se sap, qui mal fa, mal pensa. Auf Nimmerwierdersehen i tal dia farà un any!