Fa temps que Josep Guardiola exhibeix, allà on va, l'estima pel país. Ho va demostrar quan era jugador del Barça i portava el braçalet de capità, i ha continuat fent pedagogia de les ànsies de sobirania dels catalans des que és entrenador, primer al Camp Nou i després a l'estranger, tant a Alemanya com a Anglaterra. El compromís de Guardiola amb el dret a decidir -una demanda àmpliament compartida per la societat catalana- és ben conegut. En sobren exemples en les seves rodes de premsa. També ha fet un pas més quan l'independentisme li ha requerit: va tancar la llista de Junts pel Sí en les eleccions del 27-S i aquest diumenge va llegir el manifest en defensa del referèndum en un acte de reafirmació a Montjuïc promogut per les entitats sobiranistes. El manifest acusava el govern espanyol d'haver "posat en marxa una persecució política impròpia d'una democràcia a l'Europa del segle XXI" i instava Europa a "fer front als abusos d'un estat autoritari" que pretén impedir que es col·loquin urnes. El text era clar i concís, també dur, però no incloïa cap falsedat, com s'ha volgut fer veure. Potser l'única recriminació que se li podria fer al sobiranisme civil és que, tenint el ganxo de Guardiola, elaborés un manifest només per a convençuts.

El protagonisme de Guardiola en un acte multitudinari i la repercussió de les seves paraules han escaldat més a Madrid que el contingut del discurs. Les entitats van ser hàbils demanant al tècnic del Manchester City que fos la cara de la convocatòria de diumenge, perquè la seva presència ja és sinònim d'impacte global. Ho demostren l'atenció que han dedicat a la causa els mitjans internacionals, del The Guardian al The New York Times passant pel The Washington Post. El manifest s'ha propagat arreu, un fet que ha motivat la reacció furibunda de l'Estat i de la Brunete mediàtica.

El camí més recte per deslegitimar ara la demanda del referèndum ha estat desprestigiar Guardiola, titllat per la premsa capitalina de "demagog" i de "groller", una riuada de desqualificacions que no són noves. És curiós que, buscant i rebuscant, només hagin atinat a trobar com a exercicis d'incoherència el seu pas per la selecció espanyola o l'esponsorització del Mundial de Qatar. L'exentrenador del Barça està acostumat al joc subterrani, un modus operandi ben conegut per l'independentisme: ja van intentar desmerèixer la seva obra futbolística -aplaudida a l'aparador internacional- amb exercicis de guerra bruta. Les aliances entre amfitrions i hostes de la llotja del Bernabéu no són cap novetat, ja sigui en els negocis, la política o el periodisme.

Guardiola és una diana perfecta. Com a personatge complex, que trenca els motlles d'allò que és convencional, sempre ha resultat indesxifrable per als qui li volien veure més ínfules que talent. A Madrid, però també a Barcelona. El que passa és que a Madrid també ha irritat el seu catalanisme desacomplexat, exportat amb l'ajuda de l'altaveu del futbol. Mai li han perdonat que revestís el seu llegat a la gespa de mística i èpica, acostumats com estan alguns al discurs simplista de la testosterona. De Guardiola incomoda que sigui fidel als seus principis, un atribut gens nociu. Com tampoc hauria de ser motiu de preocupació l'ús de les urnes, encara que alguns ho interpretin com una provocació.