Per a una persona que ve d’un país que només té una llengua oficial és una mica surrealista viure en un país que en té dues. És veritablement espectacular poder reunir-se amb un grup d’amics i tenir una conversa en què uns parlen català i uns altres castellà, però tothom segueix el fil de la conversa sense cap mena d’impediment, tothom riu dels mateixos acudits i ningú queda exclòs o impedit per una barrera lingüística. Així que és una gran pena llegir als diaris cada setmana l’actitud d’alguns polítics, que per raons d’intel·ligència o de nacionalisme, només tenen la voluntat (o capacitat) de saber un idioma, i utilitzen la llengua com una arma política per atacar a aquells que posen en evidència el discurs nacionalista (España: nación única!). No obstant, trobo encara més trist que catalans que han viscut l’etnocidi promocionin la idea d’una Catalunya independent amb un sol idioma. És a dir, segons l’opinió de certs sectors catalanistes, els mateixos valors nacionalistes que han discriminat contra el català durant segles haurien de ser incorporats per perjudicar al castellà. Hi ha alguna cosa que no rutlla.        

Sé que alguns pensaran que com a immigrant no sóc la persona més adequada per dir-hi la meva. Perquè ni jo ni parents meus han viscut les èpoques de la dura repressió cultural i lingüística, però potser una perspectiva més imparcial no fa cap nosa en aquest debat. Sens dubte sóc independentista però en una república catalana independent el castellà hauria de ser una llengua oficial. Des del 1714 el català ha rebut tot tipus d’atacs però el nacionalisme espanyol, ni en les seves formes més radicals, no ha pogut complir amb la ideologia d’una nació amb una llengua i cultura única. Els atemptats contra el català no han produït res més que clams per la defensa de la llengua catalana.

La insistència espanyola per sotmetre la cultura catalana i imposar els seus sentiments nacionalistes com a únics referents identitaris no ha tingut l’efecte desitjat. I com sempre dic, els independentistes acabarem havent de donar les gràcies als dirigents polítics espanyols i al seu orgull nacionalista, que els ha impedit formular qualsevol tipus de millora en les relacions amb la Generalitat. No obstant, seria bastant prudent aprendre d’aquests errors per no crear una situació similar en una Catalunya independent. Òbviament, una futura república catalana tindrà una gran comunitat castellanoparlant que ha de ser respectada perquè, primer, una xifra considerable d’aquest grup esta a favor no només del dret a decidir, sinó també de la independència, i segon, perquè si Catalunya aspira a ser una democràcia plena i radicalment diferent a l’Espanya que pretén deixar enrere, haurà d’acceptar i fins i tot protegir els diferents aspectes culturals de les comunitats que en formin part.

És clar que el foment i la protecció de la llengua catalana hauran de ser articles claus d’una nova constitució però no assegurar el mateix tractament pel castellà podria ser desastrós. Les ganes que té molta gent de castigar el “vell amo” són naturals en un procés com aquest i en un país com Catalunya que ha aguantat segles d’opressió. No obstant, pensem racionalment: El menyspreu de la llengua castellana i la possible relegació del seu estatus l’endemà de la independència afectaria realment l’estat espanyol? Segurament, un cop independents, els que realment quedarien afectats serien aquells que formen part de la comunitat castellanoparlant i que viuen a dins de la jurisdicció de la nova república catalana.

Al meu parer, hi ha més arguments a favor d’un estat bilingüe que en contra. Primerament, perquè el fet que tots els catalans puguin parlar dues llengües ja és un avantatge en aquest món cada vegada més globalitzat. A més, el nivell cultural de la societat no seria tan alt amb un idioma com amb dos, i es perdria la capacitat de comunicació amb la gran majoria de països americans. Però a més, com seria possible presentar Catalunya com un país democràticament més avançat que Espanya si després d’assolir la independència es comença a atacar el castellà? Quina ironia si després de tres-cents anys de repressió cultural i lingüística Catalunya es converteix en un nou país que es comporta com els anteriors règims xenòfobs espanyols. I que passaria si alguns castellanoparlants reaccionessin a l’estil de Crimea i l’est d’Ucraïna demanant ajuda militar i política a l’antiga pàtria (en aquest cas l’Estat espanyol) per defensar els seus drets, la seva llengua i per dur a terme una reunificació del territori? Quant de temps trigaria el govern espanyol a enviar tropes, armes, diners, etc. Cap a la  zona de conflicte?   

El respecte i la tolerància per les diferències culturals i lingüístiques han de ser pilars bàsics en la construcció de la república catalana. No aprendre de les equivocacions del nacionalisme espanyol suposaria un gran fracàs perquè qui sap el que podria passar d’aquí a tres-cents anys si després de tres segles Catalunya no és capaç d’aprendre dels errors espanyols.