Hi està havent un enrenou que no m’esperava amb la nova norma que diu que, a partir d’ara, ja no posaran com a primer cognom el patern per defecte. Si ho he entès bé, no s’ha prohibit que les famílies que ho vulguin el posin primer. Simplement, es deixa d’assumir que en voldràs un de concret i et pregunten què prefereixes. Com si vas a fer un menú i, en comptes de portar-te el plat que sempre s’ha menjat de primer, et deixen triar quin t’agrada més, quin et va millor per la dieta que segueixes o quin creus que és més sa. Així de fàcil.
 
Llegint segons quins articles, sembla que s’acabi el món. Parlen de la fi dels arbres genealògics, com si amb els mitjans actuals no fos més que fàcil seguir la pista de la gent. Parlen de greuge als homes, que els han pres un dret. Sembla com si, en comptes de deixar que cada família s’organitzi com li sembli, de cop haguessin prohibit que es transmetés el cognom patern.
 
I no, no han pres cap dret a ningú: han igualat els drets de tothom i prou. Fins ara, si la parella no es posava d’acord, prevalia el cognom del pare. Ara, si la parella no es posa d’acord, totes dues parts estan subjectes a la mateixa arbitrarietat (una altra qüestió és si hi ha maneres més lògiques de decidir que altres). És a dir, ningú passa per sobre de ningú. Tothom en igualtat de condicions.
 
Quan, temps era temps, les sufragistes van començar a demanar el dret de vot, un dels arguments que esgrimien els que hi estaven en contra era que això oprimia els homes. Un segle després que comencés aquella lluita podem afirmar amb tota seguretat que no s’ha oprimit ningú: el nombre de països en què les dones tenen dret a vot i els homes no és exactament zero. És curiós que hi hagi qui veu qualsevol avenç cap a la igualtat de drets i deures com un pas enrere per als homes, i no com un pas endavant de la humanitat.
 
Els mateixos que es queixen que les feministes són unes victimistes i unes exagerades no dubten a posar el crit al cel a la mínima que senten trontollar, ni que sigui en una qüestió que afecta tan poc la vida pràctica com l’ordre dels cognoms, la seva supremacia. Ai, pobret de mi, que ara si no em poso d’acord amb la meva parella no podré imposar el meu cognom! De veritat no veuen fins a quin punt és insostenible la seva postura?
 
Un altre argument molt divertit que he sentit aquests dies és que "pot crear discòrdia en les famílies". És cert que és molt més fàcil que la llei doni la raó a una part per defecte, així no cal ni parlar-ne. Però estarem d’acord que fàcil no sempre vol dir just. Faré una comparació amb el referèndum i tal, a veure si així s’entén millor. L’argument dels unionistes, que són els que volen que tot segueixi com sempre, és que els que volem demanar l’opinió de la gent estem "fracturant la societat". Ahà.
 
No patiu: a partir del trenta de juny el món continuarà exactament igual. La bretxa salarial continuarà com fins ara, els presidents de tot en general continuaran sent homes, els amos de tot en general continuaran sent homes. Tot i que potser la por no ve tant del que passarà el trenta de juny com del que passarà una mica més enllà, amb el pròxim dret que aconseguim per a tothom. Us imagineu que a còpia d’anar sentint-nos iguals en coses tan petites com aquesta ho acabem sent de debò en les coses importants?