L'aliança de Podemos i IU per a les generals de juny (que per mantenir les sigles de totes dues bé podria dir-se a la manera del títol d'aquest escrit) és el fet electoral més important des de la transició, ja es miri des del punt de vista pràctic, com des de la perspectiva simbòlica.

Des de la perspectiva pràctica, tot i que la reticència podria dur els puristes de cada formació a no ser-ne fidel per entendre traïdoria el matrimoni de conveniència, el cert és que la suma de vots augmenta exponencialment els escons que es poden obtenir, gràcies al diabòlic efecte de la llei d'Hondt en el nostre sistema electoral. Que "el pueblo unido jamás serà vencido" és expressió rimada del que tradicionalment ha succeït: mil maneres diverses d'entendre l'esquerra són vots a dojo escapant pel forat de l'aigüera; les confluències, en canvi, un lloc assegurat en el tapís del poder.

Que la suma dóna més escons que els que cadascú pel seu cantó pot aconseguir és en aquest cas molt més evident que en altres unions electorals recents; Junts pel Sí, hores d'ara, ja no és vist per tothom com la possibilitat d'aglutinar tot el vot independentista. A més que no ho va ser mai per la negativa de les CUP a participar-hi, les fugues de vot que cada partit va patir no sols s'explica per l'endèmica i a cada pas visible mala relació entre convergents i republicans: els convergents semblen decidits a superar els republicans en independentisme, i aquests competeixen amb les CUP pel que fa a l'esquerranisme. Aquestes dades apunten que la "confluència independentista" està per construir, i es fa més evident encara quan Demòcrates diu a CDC d'unir-se en un altre front transversal per a la independència, i aquesta li respon fent un "Sànchez", és a dir, "no, gràcies", mentre ells demanen a ERC el que aquesta nega mentre mira de reüll les CUP.

Però aquest dubte de l'independentisme català (si primar el procés o la ideologia) té a veure amb la transcendència simbòlica del pacte Podemos-IU que he esmentat abans. Si CDC s'ha autoidentificat majoritàriament amb el centreesquerra durant el seu procés de refundació, és perquè el paisatge ideològic ha aconseguit distanciar-se de l'identitari, superant-lo amb escreix. La raó per la qual el procés es troba en stand by no és perquè la gent que el mantenia viu se n'hagi cansat, o perquè la situació que l'havia propiciat hagi canviat. La raó de l'estancament del procés és que el discurs sobre la justícia social ha trobat un defensor autònom: Podemos més IU sumen tanta força com perquè el comunisme substitueixi la socialdemocràcia en la personalització de l'esquerra, un canvi que s'espera entre els comunistes des de l'any 1982, com a mínim. Perquè era el PCE i no el PSOE el partit de la disciplina i la feina durant tot el franquisme, però va ser l'emergent Gonzàlez el jove finançat per canviar un resultat que aleshores resultava inconvenient. Els hi sona d'algo?

I de sobte es fa evident el que algunes veus hem dit des de sempre: ni el liberalisme ni el comunisme poden ser identitaris o nacionalistes. L'estructura territorial importa poc a qui defensa la lliure iniciativa o l'igualitarisme; és sols entre conservadors on té sentit parlar d'essències, o del valor de les pàtries, del sentit de les identitats. Això no vol dir que tot conservadorisme hagi de ser independentista, però sí que reivindicar la nació sense donar-li un valor central resulta difícil.

És temps d'esquerres, unes esquerres passades pel tamís del 15 M que han fet del PSOE un partit gairebé de dretes, que pot pactar amb C's que a la seva vegada pot pactar amb el PP...els partits de la dreta, tot i que no ho siguin, també s'ha de dir. És temps d'esquerres tot i prometre l'impossible i, de ser possible, inconvenient per a la vertadera realització de les persones. Mentrestant, un espectre ideològic que es correspon amb la idiosincràsia d'aquesta terra, que limita la llibertat per un seguit de principis (identitat, justícia, pacte) ha d'esperar nous temps.