Joan B. Culla va afrontar la mort amb la serenitat de qui ha tingut un recorregut plaent. La capacitat envejable que va mostrar per assimilar el temps escàs que li quedava ajuda a esmorteir el lament per la vellesa de lectura i recerca que li va negar el càncer, que va aparèixer just quan li tocava jubilar-se, en el darrer curs que impartia classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Una trucada de la malaltia a destemps que va impactar en antics alumnes, com l'autor d'aquesta columna, potser perquè qui escriu també va veure com el pare -mestre de professió- obria la carta de jubilació a l'hospital, just la primera tardor de deixar les aules. Ben mirat, potser el destí volia deixar clar que Culla era patrimoni exclusiu de les aules, on es va sentir feliç i escoltat, perquè la seva passió per la història es feia estimar.  

Van ser 46 anys a la universitat, més de 10.000 alumnes -càlcul que tenia clar- i una manera pròpia d'explicar els fets contemporanis del país, lliçons carregades de coneixement interpretades com l'actor que s'exigeix repetir la funció a l'escenari sense perdre l'emoció. Perquè Culla, científic social encadenat al rigor, feia anys que sabia que havia deixat petjada en moltes generacions d'estudiants que ara són periodistes, però no se li recordava haver fet bandera de tant ascendent, per molt que li agradés relatar que fins i tot somiava amb les classes, on plasmava una vida entregada a la docència i la investigació. 

La mirada de l'alumne que el descobria estava previnguda pel respecte que imposava el treball acadèmic, recollit també en llibres que ara exigeixen una altra lectura en forma de tribut. De Culla, de barba curosament retallada, se n'aprenia en silenci, deixant que el discurs enèrgic que projectava des de la tarima, sempre ben vocalitzat, permetés submergir-se en episodis històrics descrits amb el context necessari. Classes sòlidament preparades amb vincle amb l'actualitat política que tenien la finestra pública de la televisió -al programa Segle XX del Canal 33-, espai de capçalera per als qui sempre han gaudit amb la història i la literatura de no-ficció. Treure rendiment del temps de qualitat als pupitres asèptics de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i degustar-lo també a casa era un privilegi executat en dos actes.

Culla era, en essència, un home savi. I l'alumne se sentia interpel·lat a tractar-lo com a tal, perquè fins i tot el més gandul dels universitaris hi podia veure un mestratge que no habitava en tots els docents. En una facultat on s'ensenyava un ofici que només es pot aprendre -carregada de teoria sobrera i plans d'estudis descompassats amb el món laboral-, els mestres que marcaven futurs periodistes es podien comptar amb els dits d'una mà, i Culla sortia a totes les llistes d'agraïment. 

Explicava la història amb pòsit, de la mateixa manera que era una tertulià punyetero, un narrador vehement, un articulista afilat i un acadèmic didàctic, facetes que sabia fer compatibles. Potser, per això, tot i ser ubicat en l'univers nacionalista, era llegit arreu perquè se'l considerava plenament independent. Qui li havia de dir que acabaria dient adeu el dia de la solidaritat amb el poble palestí, defensor com s'havia mostrat sempre de la causa sionista, que el va empènyer a firmar el seu últim article a la premsa. S'hauria pres la coincidència amb la ironia fina que desplegava quan els homenatges públics anticipaven un comiat proper. El mestre Culla també ha sabut dir adeu.