Els separava setanta anys de vida, set dècades de vivències. Crec que no es coneixien, personalment vull dir, però els unia un vincle tan ferm com és l’amor pel seu país. El doctor Moisès Broggi fou un patriota reconegut i estimat, valent, savi, afable. L’Andreu Vivó, un esportista vital i rialler que somniava un dia en competir pel seu país sense haver de demanar permís a unes autoritats esportives que li negaren en més d’una ocasió el dret a la felicitat. En dues hores de diferencia, dilluns al matí vaig saber que ens deixaven. L’ancià humanista n’estava preparat, per la mort. Tenia 104 anys. El jove gimnasta mai no n’havia parlat, de la mort. Tenia 34 anys. No em ve massa de gust escriure ni ho faré un panegíric d’ambdós. Del mestre Broggi en llegirem molts i alguns de molt encertats. De l’Andreu, el dol em col·lapsa. Dissabte a la nit li llegia un tuit certament graciós i un post al Facebook on parlava de passar un gran cap de setmana. El seu darrer cap de setmana.

A tots dos els coneixia –l’Andreu més que el Moisès-, i amb tots dos havíem tingut llargues converses amb un fil conductor comú, la llibertat de Catalunya. En Broggi ho havia viscut tot i creia amb fermesa que el moment arribaria, més d’hora que tard. L’Andreu també hi creia, és clar, amb aquell entusiasme de l’edat, tot i que la impaciència a vegades el portava a un cert pessimisme a l’hora de vaticinar-ne la data. Però ambdós tenien clar que no es rendirien. En Moisès deia que no era tan important si ell ho veia sinó que ho veiéssim nosaltres. L’Andreu ho volia veure, i tant que ho volia veure, i festejar-ho com cal. Des de tribunes, entorns i moviments ben diferents no van dubtar en ajudar a que el somni col·lectiu es fes realitat. El doctor des de la seva immensa visió centenària, l’esportista des del seu dinamisme producte d’aquesta generació nascuda després de la mort del feixista.

Coses de la vida, d’en Broggi en guardo una llarga entrevista, inèdita, d’aquestes que vaig fent a personatges que tinc com a referents i amb els quals m’agrada fer-la petar per una senzilla raó: aprendre. De l’Andreu, en canvi, mai vam posar fil a l’agulla a la seva voluntat d’escriure un llibre on em deia que “ho explicaré tot, i quan dic tot, vull dir tot”. Es referia a les traves que des de certes esferes es posen a qui no pensa com i amb el poder, per la qüestió nacional, bàsicament. Per cert, l’Andreu no em perdonà que no l’entrevistés quan vaig dirigir el documental Fora de joc on es parlava de les maniobres indecents dels governs espanyols perquè els catalans no tinguem seleccions esportives competint internacionalment. Em podries haver trucat!, em deia, que te n’hagués explicat de molt bèsties. Em sap greu, amic, molt greu,

Moisès, Andreu, no marxeu massa lluny, que això ho tenim a tocar. Per vosaltres, el millor homenatge és la victòria. La lluitarem. La tindrem.

“Però el record de la vall on vas viure no l'esborra la pols del camí....”