La rutina s’imposa amb sobrietat. Per molt que el país visqui instal·lat en l’excepcionalitat, la vida convida a avançar, també a celebrar Sant Jordi, en aquesta diada estranya, de somriure i reflexió, una diada adequada per reivindicar drets lesionats i llibertats manllevades. La rutina és tan tossuda que s’emparella sovint amb l’oblit. Per això val la pena combatre-la, resistir-s’hi. Quan es tenyeixen de normalitat els abusos més quotidians, és de rebut alçar la veu. A Catalunya passen les dues coses: s’han empeltat de naturalitat coses que no ho són i la protesta al carrer ho és tot menys esporàdica.    

Els drets col·lectius retrocedeixen quan s’agredeixen els drets individuals. L’aplicació del 155, executat després d’un salt a la unilateralitat segurament mal resolt -i possiblement tampoc prou meditat-, va obrir la porta a la més gran de les anomalies, que la Generalitat estigués intervinguda, i el Govern passés a mans de la Moncloa. A Madrid es movien tots els fils, propis i aliens. Es pretenia recuperar la normalitat -deien- pel bé dels catalans. Altre cop la perversió del llenguatge. Però l’anomenada normalitat es va traduir en empresonaments i persecució judicial a l’independentisme polític i civil, d’Òmnium als CDR. Des de l’anomalia del 155 es va obrir la porta a una àmplia gamma d’irregularitats. L’estat de dret rebregat periòdicament, sense reparar en el dany causat a la gastada i malmesa democràcia.

L’últim episodi de tanta regressió es va viure a la final de Copa del Rei. Conscient com era el ministeri de l’Interior que el partit del Wanda Metropolitano es convertiria també en un acte d’expressió política, va preparar un altre dispositiu per coartar la protesta. Prohibit el color groc i prohibida la paraula llibertat. Persecució de xiulets i identificació d’aficionats, elevats a la categoria de dissidents en lloc d’espectadors actius d’un partit de futbol.

En nom del rei i de la unitat d’Espanya, per protegir la final de Copa es van suspendre drets constitucionals, ni que fos per una tarda-nit. En nom de Felip VI i de la integritat territorial, l’estat de dret una mica més mutilat. "La gent ha pogut xiular l'himne i no és un dia negre per a ningú", afirmava un columnista de capçalera benestant després dels fets de la Copa. El columnista -que també creu que el Barça hauria de ser equidistant encara que el país hagi perdut l'autonomia- argumentava en un debat televisiu que els aficionats es van expressar sense coaccions, i etiquetava com a desproporcionades les comparacions entre Espanya i Turquia. Relat de normalitat que emmascara un escenari poc corrent, el de la prohibició de colors i paraules. Com tampoc és usual que el ministre Zoido -màxim responsable polític de la violència de l’1 d’octubre- pretengui sortir d’aquests fets també sense cap esgarrinxada. Al ministeri de l’Interior fa temps que estan més preocupats per combatre el sobiranisme que per protegir els catalans.