La cimera per constituir el Pacte Nacional pel Referèndum ha estat rebuda aquest divendres al matí amb una bona dosi de judicialització: data per jutjar l'expresident de la Generalitat Artur Mas per haver posat les urnes i escoltar la gent, i dues providències del Tribunal Constitucional, l'escopeta que mai s'encasqueta. La primera limitava encara més la capacitat de la Generalitat per fer acció exterior i la segona invalidava la ponència conjunta al Parlament de les tres lleis de desconnexió. Malgrat tot, a la trobada del vespre (això dels horaris europeus ho portem fatal) s'ha acordat tornar-ho a provar a risc que es transmeti la sensació que es posava aigua al vi al compromís de Puigdemont de "referèndum o referèndum" al setembre. No es tracta, encara, de reclamar formalment al Congrés o a la Moncloa acordar poder-lo celebrar. Es tracta de recollir suports per decantar la situació i d'exhibir arreu la gran majoria que té la causa que Catalunya pugui decidir si vol o no tenir un estat propi.

És evident que, si més no a curt termini, Mariano Rajoy no cedirà. Hi ha, a Espanya, una amplíssima majoria, la que formen els 254 diputats del PP, el PSOE i C's, contrària a qüestionar la sobirania nacional en els termes en què la planteja la petrificada Constitució espanyola de 1978. Rajoy no afluixarà, i ningú més enllà dels líders de Podem li ho demanarà, però la maniobra (i també la tria dels noms de la comissió que haurà de comandar el Pacte) és hàbil per dos motius.

Situa de nou el sobiranisme en una posició d'avantatge en la batalla pel relat. La tria d'Enric Millo com a delegat del govern espanyol estava feta per recuperar terreny en aquest àmbit. A Rajoy, i en major mesura al PSOE, els passa certa factura, sobretot a Catalunya, la seva inacció després de cinc anys de procés. Si el xoc de trens ha d'arribar aquest 2017, les parts hi volen anar ben proveïdes. Uns i altres volen poder dir, a Catalunya, a Espanya i a les instàncies internacionals, que, fins al final, ells han tingut la mà estesa.

Junts pel Sí i la CUP i els "comuns" juguen ara la seva particular partida d'escacs. Els primers, amb un cert repartiment de papers entre Puigdemont i Junqueras, volen desarmar d'arguments els més refractaris d'aquest espai polític a sumar-se a una estratègia d'unilateralitat i desobediència. Els de Colau esperen poder guanyar temps, evitar la temuda foto amb l'unionisme (sense vots independentistes no serà alcaldessa) i seguir apel·lant al canvi d'hegemonies a l'Estat. Això darrer ho han fet aquest mateix divendres Lluís Rabell i Ada Colau. I els obliga. L'Estatut va fracassar perquè mig PSOE estava en contra dels compromisos que li va fer assumir el PSC i perquè tenia tota l'oposició, aleshores el PP, en contra. Si algun dia Podem governa ho farà amb el PSOE i, amb la dreta espanyolista a l'oposició (PP i C's), es tornaran a reproduir els esquemes, fins i tot amb més virulència. Si l'independentisme és, d'aquí a setembre, hàbil i juga bé les seves cartes -i això vol dir fer també alguna ziga-zaga-, els votants de l'esquerra alternativa interpel·lats per Colau també hi seran.