Tot veient la gala dels Gaudí li pregunto a Gerard Quintana, al Twitter, quan tindrem uns Premis de la Música Catalana i em respon que està “cuinant el procés amb les parts” i que “anem bé per arribar el 2014”, l’any en que tantes coses grosses han de passar. I mentre em pregunto com un home com Quintana, tan simpàtic i d’existència tan feliç, s’ha ficat en aquest jardí de presidir l’Acadèmia de la Música Catalana quan podria dedicar-se a, per exemple, tastar les riques variants de les herbes eivissenques tot llegint Rabindranath Tagore amb vistes a una posta de sol a Es Vedrà, penso en els perills que amenacen la gala abans de néixer. Per exemple, la segregació per llengua.

La millor mesura per afavorir la música en català no és creant-li categories minusvàlides a mida, sinó llançant-la a l’arena perquè competeixi de tu a tu amb totes les propostes en altres llengües. Pot fer-ho: un cop d’ull ràpid a la producció musical del 2012 permet apuntar que, en una selecció dels millors discos de l’any fets aquí, els que s’expressen en català no són precisament de segona divisió.

La veterana revista Rockdelux, per exemple, barcelonina però d’àmbit estatal, ha inclòs cinc discos en català entre els 35 “álbumes nacionales” (és a dir, espanyols) de l’any, els d’Antònia Font, Sílvia Pérez Cruz (bé, aquest és multilingüe), Mishima, Ferran Palau, i Pau Vallvé, la mateixa xifra que d’artistes catalans d’expressió castellana: Hidrogenesse, Pegasvs, Cuchillo, Maria Rodé (aquest té una cançó en català) i Extraperlo. I sembla evident que el premi al “millor disc català de l’any” sempre serà més potent que el premi al “millor disc català de l’any en llengua catalana”. A més, en la música, sobretot en el pop i el rock, hi ha factors afegits, respecte al cinema o la literatura, que desaconsellen la parcel·lació: aquí es fan discos en llengües com l’anglès, el francès o l’àrab; n’hi ha que en barregen dues o més, i també en tenim d’instrumentals. No és més lògic tendir a les categories úniques? “Senyors, això és Catalunya i aquesta és la seva música”.

El destí ha volgut que sigui Gerard Quintana, a qui van escridassar i apedregar per cantar en castellà (l’època de Mundo infierno, 1993) i també per fer-ho en català (Las Ventas, 1994, quan Sopa de Cabra va telonejar Red Hot Chili Peppers), l’escollit per arbitrar una solució d’aquest embolic. Li desitgem sort i inspiració. I ja posats, que vagi en compte amb l’“efecte Candela Peña”, actriu a qui l’altra nit el realitzador televisiu va anar a buscar, potser morbosament, a l’aguait de la seva reacció, quan Montserrat Carulla es va declarar independentista. Un vistós moment televisiu, sí, veure-la incòmoda i sense aplaudir, però amb un vague aroma a ensarronada, a “t’hem enxampat”. No crec que amb iniciatives d’aquest estil es faci un “nou país”.