Les noves tecnologies, els canvis en la composició demogràfica, el multiculturalisme i algun dels aspectes més estúpids de la globalització, com ara la ianquització dels costums, han produït modificacions profundes en els hàbits culturals i les relacions socials entre les persones, sobretot en les generacions d’edat inferior als 70 o 80 anys. I mentre tot fa pensar que el tió no sols ha resistit amb força certs embats i ha reviscolat i tot, fins aconseguir l’hegemonia en el seu àmbit, no es pot dir el mateix de les castanyes i la figura de la castanyera, que ha sucumbit sota la bota implacable d’un insuls Halloween.
 
Les cartes escrites per a ser dipositades en un sobre i trameses per correu es pot dir, ai las, que ja  han passat a la història, substituïdes pel correu electrònic o els missatges al telèfon mòbil/portable. Avui, l’única correspondència que rebem són les comunicacions dels bancs o la publicitat dels productes més inversemblants. Aquell to intimista de les cartes d’abans ha quedat substituït pels correus apressats, sense gaires pretensions literàries o de passar a la posteritat, o bé per missatges curts que escapcen l’ortografia, la desfiguren i fan més net amb l’ortodòxia normativa que l’IEC amb els diacrítics.
 
Avui, el món i la vida, la vida i el món, s’expressen a través de les xarxes socials. I pel que fa al calendari festiu, les felicitacions en l’àmbit personal es redueixen a l’aniversari de naixement i, només en algun cas de noms considerats “antics”, hom en felicita l’onomàstica. En realitat, avui en dia de Joseps, Joans i ases ja no n’hi ha per totes les cases, sinó que és ben difícil de trobar qui se’n digui amb menys de 40 anys. Aquests darrers temps, hi ha quatre dates que han acabat institucionalitzant-se en l’imaginari col·lectiu compartit, dues de caràcter patriòtic, una de tradició religiosa i una altra diguem-ne sociocultural.
 
Em refereixo, és clar, a la diada de Sant Jordi, l’11 de setembre, Nadal i Cap d’Any. Són quatre dies on els missatges rebuts al telèfon personal es disparen en el nombre. El més recent és, sens dubte, Sant Jordi, que, fins no fa gaire, ningú no et felicitava com no fos que te’n diguessis. Tant aquesta data, barrejant llibres, roses i Sant Jordi amb frases reivindicatives en l’àmbit nacional, com l’11 de setembre, activen la imaginació i l’enginy dels felicitadors telefònics. Però, d’acord amb el context en què vivim, Nadal i Cap d’Any no s’escapen tampoc de la reivindicació política.
 
S’ha de reconèixer que hi ha imatges, il·lustracions i vídeos molt treballats, amb una gran bellesa estètica i un impacte comunicatiu una cosa de no dir. Però també n’hi ha alguns que fan vergonya aliena i no els reenviaries ni al teu pitjor enemic, atesa la intensitat de mal gust, xaronisme i carrincloneria que tenen la capacitat de concentrar en un espai més aviat limitat. N’hi ha d’originals i de previsibles, de carques i d’innovadors, d’innocents i de picants, perquè ja se sap que a la vinya del senyor hi ha de tot.

Enguany he pogut constatar, més que mai, com som una societat en xarxa, amb una facilitat enorme per posar en circulació una idea o un missatge determinat. I no parlo ja de Twitter, Facebook o Instagram, on s’emet en obert, de manera general per a tothom, sinó dels missatges que t’arriben directament al teu número de telèfon personal, generalment tramesos per WhatsApp, però també per Telegram o pel més segur Signal.

Aquestes festes nadalenques ens han dut una desena de missatges de factura diversa, construïts amb més fortuna o no tanta. Allò que trobo excepcional, però, increïble, sorprenent, és com aquests missatges s’han difós amb una celeritat extraordinària i com s’han anat estenent com taca d’oli arreu dels Països Catalans. He rebut els mateixos missatges d’amics de Perpinyà, Andorra, la Franja, l’Empordà, Barcelona, Lleida, Tortosa, València, Alacant, cadascuna de les Illes Balears i Pitiüses i, fins i tot, des de l’Alguer. Es tractava, exactament, de la mateixa imatge, sense cap retoc. La mateixa que han rebut els amics amb qui fa vint anys que compartim el canvi d’any, els quals n’han rebut d’idèntiques procedents d’amics i coneguts seus que no conec, els quals, al seu torn, els han tramès a altres amistats seves.
 
És impressionant, doncs, de veure amb quina celeritat pot començar a circular, en cercles concèntrics, un missatge que s’inicia amb la tramesa a un sol individu i l’abast territorial i social que pot arribar a tenir. I adonar-te com, en el nostre cas, els Països Catalans, som una societat en xarxa, ben travada en una connexió personal que no coneix fronteres estatals, ni autonòmiques, ni provincials, ni administratives i que pot arribar a funcionar de manera totalment independent de tot control. Tota l’energia que ara hem abocat felicitant Nadal a gent que només posa els peus a l’església pels enterraments pot arribar a tenir -n’estic convençut-  dimensions clarament revolucionàries si, un dia, també la fem servir per a posar-la al servei de la causa. Vaja, que si mai convingués de segar cadenes, ja sabem com hem comunicar-ne la bona nova...